Masses crítiques. Dedicat a l’Oriol Junqueras

Vaig assistir a un acte en el què es va esmentar unes quantes vegades la idea de la massa crítica. Vaig entendre que amb aquest concepte  s’anomenava  la població d’un espai determinat que seguia un corrent polític, ideològic o cultural determinat, i pel context en què em trobava, que votava una opció política concreta.  Jo que  he estudiat, amb major o menor fortuna,  el desenvolupament de les societat contemporànies,  vaig intentar  saber de què em sonava, potser no el nom, però si el concepte, i si realment estaven parlant d’una novetat del segle XXI o finals del segle XX, i ves per on, no. És un concepte clàssic,i amb una antiguitat de més de 100 anys.
Per situar al lector, a finals del dinou i començament del vint neix la societat de masses contemporània, la què, amb modificacions quantitatives però no qualitatives, ens envolta, i de la què en som part. Al nostre espai cultural de referència d’aleshores,  França,   a començaments de segle ja hi havia  diaris que superaven els milió d’exemplars. El  1899 “Le Petit Parisien” editava 775.000 exemplars diaris, que arribarien al milió dos-cents mil l’any 1905. I al costat d’aquest volum , hi havia el nombre de publicacions: el 1895 2.400 òrgans de premsa, només a París, dels quals 152 eren diaris… A la resta de França, 3.380 dels quals 333 diaris.
Gabriel Tarde,  bàsicament una rata de biblioteca, fet que li permetia mirar la realitat des d’una certa llunyania aclaridora, va crear aleshores un concepte que arriba fins avui, el públic. Si fins aleshores la importància en els moviments socials havia estat atribuïda  als oradors, Tarde  va entendre que , certament,  la influència d’un orador brillant damunt les masses podia arribar a ser molt intensa, però en canvi la influència d’un publicista, un escriptor,  sobre el seu públic era més duradora. Els publicistes exerceixen sobre el públic que han creat un mestratge indiscutit, que esdevé allò que podem anomenar banal. És a dir, el lector no es capaç d’adonar-se de fins a quin punt el criteri del món està condicionat per l’opinió del diari i del periodista del que és lector. Com que,  a més, en un altre aspecte destacat dels treballs de Tarde, el fet que els diaris estiguin presos per la noció d’actualitat, fa que sorgeixi  entre els lectors de cada diari una mena d’associació no massa remarcada, però de les més importants. Es crea un estat d’opinió que comparteixen persones que possiblement ni hagin tingut, ni tinguin en el futur, contacte físic a l’estil de les masses, però que no per això deixa de ser summament important, doncs tot i que la influència del publicista pugui restar condicionada per la capacitat de reflexió dels lectors, el fet d’escollir un determinat mitjà cerca reforçar opinions preexistent, de manera que el públic a qui s’adreça acostuma a tenir unes característiques culturals, ideològiques, i socials, força homogènies. En front de la massa heterogènia i fugaç, el públic reté aquests caràcter homogeni i la seva durada temporal és major, raó per la qual Tarde no s’està assenyalar la superioritat de la influència que es pot exercir sobre el públic, de la que s’exerceix damunt d’una massa. Es crea per tant, una massa discontínua, que ara  podem anomenar massa crítica, però que no és gaire diferent  de la que teoritzava Tarde.
Agafem un exemple que a tots ens sona. Manifestació del 10 de juliol de 2010. En aquest cas, com en el seu moment la mobilització  que van promoure Zola i d’altres, la concentració neix no d’un discurs més o menys afortunat, sinó de la construcció prèvia d’un públic, d’una massa crítica, que combrega amb unes idees  difoses per determinats escriptors, pensadors o com li vulgueu dir, propagades de manera molt sovint banal, en el sentit d’incorporar el conjunt de sentiments comuns als participants de manera sovint inconscient. Quan aquesta massa difusa o públic,  esdevé massa contigua, dura un període de temps determinat, i ràpidament retorna al seu estat  original, de nou massa difusa, massa crítica.
Aquesta manera d’actuació col·lectiva ha estat més interioritzada, als seus aspectes pràctics per les dretes que per les  esquerres, encara  esclaves del pensament leninista Fa temps que la fundació de Convergència Democràtica, o la  caverna madrilenya ha optat per Internet, l’equivalent actual a la premsa del dinou, per llençar  les seves doctrines, les seves consignes. Amb un treball de sapa, lent però  implacable, difonen un ideari de manera subreptícia que arriba a volums enormes de població.
La conservació  de la massa crítica depèn del factor comunicacional, més que de les conjuntures polítiques. En aquestes conjuntures polítiques podem actuar per l’assoliment de parcel·les de poder, com el llançament d’una oferta comercial pot permetre   situar un producte al mercat. El manteniment d’aquest producte  estarà en funció de les qualitats d’aquest i  de l’extensió de les seves virtuts. Una campanya política situa el producte;  la permanència i progrés només es poden establir mitjançant la creació d’una massa difusa, també dita crítica,o un públic com deia Tarde, que accepti imperceptiblement el discurs que rep. Un altre dia podem parlar perquè el rep i l’accepta.