Masisme a tot drap

L’entrevista al president de fa uns dies va posar de relleu un element, des del meu punt de vista, altament preocupant: la seva no acceptació, sota cap concepte, d’un lideratge plural del procés. De fet, aquest capteniment, per a mi, definitivament invalidant, ha estat una característica essencial de la seva presidència durant aquests tres anys: incapaç de solidificar confiances, cancel·lació unilateral de la Consulta del 9-N i substitució, també per pebrots, pel procés participatiu final, tan espectacular com ineficient. Anem als orígens de tot plegat: la societat catalana va dir clarament a les urnes el novembre de 2012 que volia encetar un procés cap a la plena sobirania sota el lideratge d’Artur Mas, però el va fer recular, amb l’objectiu que tingués els contrapesos necessaris. Davant la Mònica Terribas, però, el president va tornar a afirmar que calia que algú (ell, a poder ser, encara que es va mostrar disposat a sortir d’escena) guanyés clarament i que fos simplement complementat per alguna altra força.
 
Mas no creu en, per exemple, un model de tres forces (centre dreta liberal, centre esquerra social-demòcrata i extrema esquerra anti-capitalista) amb una força relativament semblant, pactant la Catalunya constituent amb l’aportació de tothom. Que és a on podríem anar amb les eleccions del 27-S, tal i com estan plantejades ara. Diu que el procés necessita aquest lideratge fort i que el món no entendrà una altra cosa. Nega que l’assumpció per les tres llistes d’una marca comuna i la coincidència en actes de campanya conjunts permetin visualitzar un front comú, si se superen els 68 escons en conjunt. El seu plantejament és clar: o llista unitària, o guerra total. Sense posicions intermèdies d’unitat d’acció des de la diversitat. Anem, doncs, al caïnisme total amb l’objectiu de reforçar el seu lideratge. En l’àmbit sobiranista, ara que el president ha guanyat credibilitat amb la mort de CiU, molts estan disposats a jugar-hi. Però en tota guerra hi ha morts i ferits i no tots són de l’altre bàndol. I, per desgràcia, amb les pròpies forces tan afeblides fem la derrota més possible. Que tinguem sort.