Mas y cierra España

“El referéndum no se va a celebrar” (Mariano Rajoy), “La consulta no se va a celebrar” (Soraya Sáenz de Santamaría), “Mas sabe que no va a haber consulta” (Alfonso Alonso), “El 9-N no habrá consulta ilegal” (Alicia Sánchez-Camacho). Tot eren bravates i mentides.
L’evidència més important que ens ha deixat el 9-N és la gran feblesa d’Espanya. El dit procés participatiu sí que va ser una consulta, celebrada dins edificis públics, amb les mateixes urnes i paperetes que dies abans havien estat impugnades pel govern espanyol, el Tribunal Constitucional i les mòmies del Consejo de Estado. L’independentisme català ha obtingut la seva gran victòria davant el desconcert, la paràlisi i la inacció de totes les institucions de l’estat.
Potser els mateixos espantalls que van amenaçar als catalans i mentir als espanyols (Rajoy, Santamaría, Alonso, Sánchez-Camacho, Cospedal, González Pons, etc.) ara voldran fer-se trampes al solitari i dir que el 9-N no va passar. Però la realitat és la que és: la gent va votar i les imatges d’aquella monumental jornada democràtica han donat la volta al món, mostrant a tothom que ni un govern hostil i amb majoria absoluta no pot aturar la voluntat dels catalans.
La lectura que ha fet el PP pressuposant que tots els ciutadans que no van participar al 9-N són unionistes, és tan bèstia com el dir que tots els que van votar ho van fer pel Sí-Sí. Tampoc accepten que la consulta fos un èxit de participació -malgrat que dues terceres parts dels cridats a les urnes no hi van acudir- i no volen veure que amb més de dos milions de vots sobiranistes altament mobilitzats és impossible bastir una alternativa política a Catalunya des de l’espanyolisme. I també el que queda molt clar és que els que es van mantenir al marge del procés potser no se senten gaire interpel·lats per la independència, però tampoc estan disposats a moure un dit per mantenir la unitat d’Espanya. En cas contrari, les mobilitzacions espanyolistes dels dies 11-S a Tarragona i 12-O a Barcelona (o les del mateix 9-N) haguessin estat multitudinàries.
En certa manera l’Espanya d’avui recorda a la de finals del 1974, ara fa just quaranta anys, quan la dictadura franquista agonitzava i la debilitat de les autoritats feixistes cada vegada era més palesa i fefaent. Avui dia, l’alçament cívic dels catalans i la irrupció de noves forces polítiques d’àmbit estatal que posaran en escac al bipartidisme i a la monarquia, albiren una propera caiguda de règim.
No exagero. És un fet que tota la maquinària política, mediàtica i repressiva de l’estat ha estat incapaç d’aturar la consulta. Que el “gloriós” exèrcit espanyol només ha pogut passejar-se amb els seus vehicles per les carreteres del país i anar arrencant estelades de la muntanya. Que enlloc de retirar urnes la Policía Nacional ha vingut de vacances tardorals a Calella. Que el CNI ha fracassat amb el seus ciberatacs contra els servidors de la Generalitat. Que les cartes intimidatòries de la delegada del govern no han tingut cap efecte sobre els funcionaris de l’administració catalana. Que el cos de Mossos d’Esquadra s’ha mantingut lleial al nostre Govern. Que al Fiscal General de l’estat se li ha amotinat la fiscalia catalana en ple. Que el borbó Felipe VI ha estat incapaç de fer cap declaració en favor de la unitat d’Espanya abans de la consulta. En resum, ara s’ha vist obertament que la influència i força del govern central i de les altes institucions de l’estat és residual a Catalunya. El poder d’Espanya era només un miratge. Fins i tot ho reconeixen els espanyolistes més recalcitrants. Així, Carina Mejías, diputada de Ciudadanos, va manifestar: “Hemos constatado que no es que el Estado sea residual en Cataluña, sino que no existe”.
Per sobre de tot, el 9-N en sí mateix ha estat un acte de sobirania purament catalana, i per al president Mas va ser el seu diumenge de resurrecció. Quan gairebé tothom el donava com un polític amortitzat, s’ha tornat a situar amb força al centre de l’escenari. Artur Mas ha sabut burlar completament tot l’entramat polític i jurídic del Regne d’Espanya i, vista la candidesa amb la que els catalans hem actuat políticament des de la Transició, això és un valor que se li ha de reconèixer. De fet, m’ho jugaria tot que si ara mateix sortís un clon de Mas en una altra autonomia, Espanya es desintegraria immediatament.
I si bé podem convenir que l’èxit del 9-N no s’entendria sense el suport de la societat civil i la resta de forces polítiques sobiranistes, cal reconèixer que va ser el president Mas i el seu equip qui van apostar més fort per aquest format de consulta que ha humiliat i deixat en ridícul extrem al govern espanyol. Tanmateix el temps de negociar una consulta definitiva amb l’estat sembla haver caducat, perquè en una situació d’emergència nacional com la que vivim a Catalunya no ens podem permetre perdre més estona en el trànsit pel camí de la llibertat. CiU pot aspirar per mèrits propis a liderar els tempos del nou full de ruta, però s’equivocaria si volgués mantenir ara una estratègia diletant i contemporitzadora amb Espanya.
Parlem ara de futur. L’enemic està debilitat però no vençut. Ara toca culminar la feina. Clavar la punteta. Tancar la barraca. El president Mas pot convocar eleccions plebiscitàries o no, decidir-ho és la seva potestat legítima. El que és urgent és que impulsi una DUI, no entesa com una declaració d’independència de facto sinó com l’única manera de fer seure les autoritats espanyoles a negociar seriosament. Però ha de fer-ho aviat, abans no caigui el govern del PP, perquè difícilment es tornarà a trobar davant un adversari tan acabat, mediocre, tronat, feble, covard, mentider, degenerat, corrupte, alacaigut, desmoralitzat i fàcil de derrotar com Rajoy i els seus ministres i assessors de pa sucat amb oli. Als palaus de la Moncloa i la Zarzuela potser aviat hauran de penjar un rètol: Mas y cierra (por cese de negocio) España.