Mas, rei d’Èpir

Diu la llegenda que Pirrus, rei d’Èpir, observava sovint la costa itàlica, que els dies de bo es divisava nítidament a l’altra banda del mar Adriàtic, i es delia per iniciar una conquesta que li donés més glòria a ell i al seu petit reialme.
 
Aquell esguard apassionat, mantingut hipnòticament durant molts minuts, amb la vista fixada a l’horitzó, i els ulls humits per l’emoció de sentir ensems dintre seu tot el que s’ha aconseguit i tot el que queda per fer, no devia ser gaire diferent del que tenia el president Artur Mas la tarda del passat 11 de setembre quan, des de la terrassa de la Suite Penthouse de l’hotel Mandarin Oriental del Passeig de Gràcia, observava com més de milió i mig de catalans exigien la independència pels carrers de Barcelona.
 
Quan una ambaixada de tarentins van anar a sol·licitar el seu ajut per combatre als romans, Pirrus no va dubtar en posar-se al front d’una força expedicionària que va desembarcar a la península italiana. Malgrat l’alegria inicial dels habitants de Tàrent, en pocs mesos l’idil·li es va refredar i els mateixos que l’havien anat a cercar refusaven allistar-se al seu exèrcit.
 
Finalment Pirrus va quadrar als tarentins i va aconseguir lluitar contra els romans a Heraclea. Tanmateix, malgrat guanyar el combat, va perdre les seves millors tropes i la majoria dels seus oficials. Observant la gran quantitat de baixes pròpies al camp de batalla va sentenciar: “Una altra victòria com aquesta i hauré de tornar a Èpir sol”. La seva experiència va servir posteriorment per designar com a “victòria pírrica” aquella que pels ingents costos que ha de suportar el vencedor, no li permet obtenir cap avantatge significatiu.
 
Molts segles després, a l’altra banda de la Mediterrània, una representació de la societat civil catalana li va demanar a Mas que encapçalés el sentiment independentista sorgit de la manifestació de l’11-S. I com Pirrus, Mas va acceptar el repte. Però quan va demanar-los el recolzament electoral per lliurar la gran batalla contra el govern espanyol, amb els ulls de mig món pendents del desenllaç, molts “tarentins” de Catalunya, per diversos motius, també li van girar l’esquena en el moment decisiu.
 
I si bé Mas ha guanyat les eleccions, podem afirmar que la seva victòria, a part d’amarga, ha estat “pírrica”. Aquests 50 diputats al Parlament, després de les expectatives creades per les enquestes i la campanya, han suposat un desgast personal immens per a CiU en general i pel seu cap de llista en particular. A ningú se li escapa que governar en solitari a 18 escons de la majoria absoluta, en un Parlament més fragmentat i radicalitzat que mai, pot ser un obstacle gairebé insuperable i que, si no es fan les coses bé, abocarà a una nova convocatòria electoral a curt o mitjà termini, de conseqüències totalment imprevisibles.
 
Vist amb perspectiva, l’estratègia de les eleccions anticipades ha estat un fracàs per a CiU. Pensar que les retallades no els passarien factura ha estat d’ingenus. La poca credibilitat independentista pròpia d’un partit que s’ha passat més de trenta anys jugant a la “puta i la ramoneta” amb Madrid tampoc no els ha afavorit. Però també en campanya els han perjudicat greus errors propis, com els estirabots de Duran i Lleida o la manca de concreció del projecte sobiranista convergent, i altres imponderables com la vaga general del 14-N o la campanya de desprestigi d’El Mundo.
En l’estudi postelectoral fet pel professor Francesc Abad es demostra que CiU a perdut uns 240.000 vots respecte les eleccions del 2010, pèrdues que en part s’han vist compensades per 150.000 nous vots sobiranistes, i que han deixat el saldo negatiu de prop de 90.000 votants menys. Amb tot, els grans derrotats han estat el PSC -que ha signat els pitjors resultats de la seva història- i SI, que ha quedat fora de l’hemicicle.
 
Qui realment ha tingut èxit en aquestes eleccions ha estat la renovada ERC, que en només un parell d’anys ha ressuscitat, passant a ser la segona força al Parlament; i les CUP, que hi han entrat per primera vegada. També és meritori el resultat de PP i C’s, que han aconseguit mobilitzar el votant netament espanyol que normalment s’abstenia a les eleccions autonòmiques per considerar-les de segona categoria. Ara caldrà veure no només si poden mantenir en tensió aquesta bossa de vots anticatalana de cara futurs comicis sinó també si la poden fer créixer més, cosa que es preveu difícil perquè possiblement l’espanyolisme electoral ha mostrat en aquestes eleccions tot el que podia donar de sí.
 
Els més optimistes potser argumentaran que després del 25-N hi ha un diputat sobiranista més a la cambra. S’ha passat de 86 (62+10+10+4) a 87 (50+21+13+3), encara que comptar alguns diputats d’UDC o ICV-EUA dins el bloc independentista és dir molt. Tant Duran com Herrera han recordat sovint que estar a favor del dret a decidir no implica recolzar la secessió.
 
Per contra, el bloc unionista, afavorit per la deriva erràtica d’un PSC desnortat, ha passat de 49 (28+18+3) a 48 (20+19+9), però si la legislatura passada només hi havia 21 diputats contra la immersió lingüística, ara n’hi ha 28. L’espanyolisme no creix però es radicalitza, mentre que el sobiranisme puja relativament poc i és incapaç de fer forat electoral en àmplies capes de població castellanoparlant, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, on es concentren les ciutats més grans del país.
 
La gran lliçó del 25-N és que ha donat la radiografia més real del que és Catalunya. Una societat fortament dividida, amb aproximadament un 60% d’independentistes i un 40% d’espanyolistes. Postures contraposades que tot indica que no tendiran al compromís sinó a la confrontació perquè per primer cop des de la mort de Franco el separatisme és majoritari, tot i que no hegemònic.
 
El catalanisme tendeix inexorablement vers el sobiranisme mentre que cada vegada més unionistes, que són una gran minoria, s’identifiquen amb el discurs anticatalà dictat des de Madrid i la caverna mediàtica espanyola. En aquesta situació de creixent tensió, les més castigades per l’electorat són les postures més nacionalment ambigües com les que poden representar UDC i el PSC, que s’ha escalabrat sense pal·liatius.
 
Ara mateix, l’única possibilitat de continuar el procés independentista amb garanties d’èxit passa per l’entesa de CiU i ERC, que haurà de ser estable i sòlida. La situació és greu,  complexa, però els lideratges sòlids la poden fer possible. Artur Mas és un home bregat en superar situacions adverses; i Oriol Junqueras, el flamant cap de l’oposició, és una ment brillant i sensata. Confiem que tinguin la visió i el caràcter per forjar una aliança nacional que, en aigües turbulentes, pugui treure el país de la crisi i d’Espanya.
 
El recent acord de govern és un bon pas en aquesta direcció. Però ara caldrà veure com es resisteix als embats de tot tipus que en aquests dos següents anys articularà l’estat espanyol per fer descarrilar el procés català, i com es respon al front intern que lideraran els sectors catalanòfobs més ultres i botiflers de l’empresariat català.  
 
Epíleg:
 
Després d’Heraclea, Pirrus va seguir lluitant contra Roma, anant de victòria en victòria fins la derrota final. Va tornar a Èpir pràcticament sol, on va redactar un tractat sobre l’art de la guerra i va idear un joc de tauler d’estratègia militar, probablement el primer wargame de la història. Però poc temps després, refet de tantes “victòries”, va iniciar noves campanyes contra els macedonis i els espartans. Va morir en combat –no podria ser d’altra manera- durant l’assalt a la ciutat d’Argos, el 272 a.C.
 
Esperem que la fi del president Mas sigui més plàcida i que tant ell com Junqueras, i aquells valents que l’acompanyin a encarar la que pot ser la darrera legislatura de l’agonia autonòmica, en els moments més crítics i decisius (que aviat vindran) recordin la patriòtica exhortació de Joan Sales Als soldats morts per la pàtria: “No hi ha combat estèril, ni sacrifici inútil”.
 
 
In Memoriam de l’insigne patriota Pere Ignasi Fages i Mir, amb el qual vaig tenir l’honor de col·laborar en l’executiva de la Comissió Sectorial de Cultura d’ERC (2001-2005).