La proposta del president Mas és admirable perquè està perfectament pensada per triomfar en un país normal que es vol independitzar d’un país normal. Justament per això la proposta del president Mas està perfectament pensada per fracassar implacablement en el cas català, sent un país subnormal ocupat per un país subnormal. Això converteix la proposta en una carta als Reis d’Orient que, per tant, tractant-se d’aquest poble, triomfa i té la facultat d’haver deixat magistralment en fora de joc l’Esquerra de Junqueras. Vegem-ne les raons.
D’entrada, els catalans ara estan previsiblement eufòrics i, doncs, enlluernats per la proposta de llista única de Mas. Com de costum, es fixen en l’embolcall, no en el seu contingut. Ells mateixos s’han anat inflant tant el cap amb el tema de la unitat que, ara que hi ha la proposta en aquest sentit, a la majoria no els demanis una serena racionalitat sobre aquest aspecte (i ja no diguem més enllà) que tampoc no tenen quan estan sobris.
Mentre els catalans es distreuen celebrant la proposta tot fent el conte de la lletera, i alguns discutint si convé o no més d’una llista, s’obliden de la segona part de l’anomenat full de ruta plantejat, la part del procés constituent que planteja Mas. I és aquí on hi ha la gran entabanada perquè és aquí on Mas continua tossudament pretenent negociar amb Espanya sense haver fet prèviament una DUI; és aquí on Mas, molt en la filosofia del seu partit farsant, continua en la línia de marejar la perdiu malgrat les seves formes contundents; és aquí on Mas continua sense tenir mitja intenció de trencar amb la legalitat espanyola, de travessar el foc; és aquí on Mas continua pretenent negociar de tu a tu amb un estat sense ser estat; és aquí on pretén fer-nos creure que es poden crear estructures d’estat sense haver-se declarat estat. Perquè la pregunta que s’imposa sobre la qüestió de la llista única és: per a què? De què coi servirà una llista única, múltiple o infinita si després, en el supòsit molt supòsit que surti guanyadora, es pretén que serveixi com a força davant d’Espanya (ja sento riure el veí per l’ocurrència) que suposadament ens ha de donar autoritat per negociar amb ella de tu a tu. En fi. Però el més delirant no és la proposta, sinó que el poble s’ho empassi, i més a aquestes altures de la pel·lícula, una pel·lícula que queda clar que és una comèdia: la comèdia d’anar fent bullir l’olla que tant agrada a aquest poble.
Primer va ser el llarg serial de l’Estatut, després del pacte fiscal, després la consulta que va acabar en no sé què, però es veu que molt triomfant malgrat que jo ho vull oblidar, i ara un any i mig més per continuar sent on som, és a dir, on érem al principi. Tanmateix hi ha qui em diu que això no és veritat, que és evident que no som al principi perquè l’independentisme viu un apogeu inaudit. En fi. L’estupidesa d’aquesta afirmació és important, perquè el preuat augment del ramat independentista no pot ser més letal quan, sense la independència a la butxaca, és a dir sense a dia d’avui res a la butxaca, se’l mena sencer al precipici de la frustració. Però Mas no ha mentit i per tant no serà ell qui haurà frustrat. Haurà estat el mateix poble el responsable de la seva frustració amb la seva capacitat infinita d’autoengany idiota. Els catalans seran independents quan els doni la gana. L’independentisme no és frustrant, al contrari, és possible, il·lusionant i urgent. Són els catalans els qui s’entossudeixen a fer-lo impossible idolatrant gurus acríticament, empassant-se caramels, pensant amb pa a l’ull i no exigint i passant comptes als seus governants com caldria.
El full de ruta de Mas està condemnat al fracàs perquè d’entrada parteix de dues bases que aquí ja s’han demostrat inviables. En primer lloc no compta amb el vist-i-plau de la resta de partits pel dret a deci… independentistes, i per tant pretén una unitat que, fins i tot malgrat s’acabin posant d’acord per a la llista única, restarà vot independentista en unes votacions en què, per si fos poc, Mas s’autoexigeix majoria absoluta per a la llista única! És a dir: quàdruple salt mortal, i sense que ningú li ho demani! Burro? Jo diria que astut. En fi, prossegueixo. Ja he dit que no som un país normal, i per tant la llista única lamentablement farà que molts imbècils decideixin no afegir-s’hi per raons de dreta-esquerra (tipus “jo no voto una llista on hi ha CiU”), com si fóssim justament un país ja normalitzat. Per acabar-ho d’adobar, cal afegir que la llista única no té en compte la anormalitat d’un país trinxat on el nou independentisme és voluble fins al punt que bona part d’aquest votant té la seva explicació no pas en el convenciment, sinó en la insatisfacció de molts que han vist en l’opció independentista l’únic ferro roent al qual aferrar-se. És un gruix important de gent de vot vel·leïtós amb la qual no es pot confiar tenint en compte l’aparició dels farsants espanyolistes pseudoprogres Podemos, que no dubto que s’enduran un bon tou de vots actualment independentistes. Ja he dit en algun article anterior que en aquesta vida no hi ha miracles, i les coses sense fonament s’acaben enfonsant.
I per acabar, com ja he comentat, no es pot fer una truita sense trencar l’ou, i Mas, deixant-ho anar tàcitament i de puntetes en exposar el seu relat estratègic, insisteix a no transgredir la llei espanyola, una llei que li ha dit a crits ingents vegades que, o se la viola, o seguirà sent implacable contra els interessos catalans. Aleshores, per què actua així el president dels catalans? Doncs perquè el president és com el seu poble: botiguer en el pitjor sentit. Mas vol i dol. Per un costat el poble empeny per un costat i per l’altre Mas pertany al partit al qual pertany, o sigui el mateix que s’ha encarregat durant trenta anys d’atrofiar el cervell dels catalans diguem-ne que precisament perquè ara, en el moment que hauria de ser clau, ho engeguin tot en orris amb el seu anorreament mental. I ho faran els catalans i el full de ruta de Mas, una estratègia que, per cert, contempla “una votació del poble català si l’estat proposa una reforma que inclogui un tracte diferencial per a Catalunya” (Mas dixit). Sensacional. Tot un independentista. Tot un patriota. D’això se’n diu convenciment, sí senyor. En fi. Una estratègia que ho té tot per assegurar l’èxit del seu fracàs.
Ricard Biel
