Edició 2311

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 22 de novembre del 2024
Edició 2311

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 22 de novembre del 2024

Mas i Ortega. Policia bo, policia dolent

|

- Publicitat -

L’article s’havia d’intitular “nedar i guardar la roba”. Perquè la veritat és que l’anomenat “procés” -estem en el regne de l’eufemisme- s’està convertint en un sainet. Em sap greu, però a hores d’ara hom ignora si, finalment, hi haurà o no consulta el 9-N. Eslovènia, Quebec o Escòcia, a títol d’exemple, tenien les coses molt més clares. A Catalunya, però, resulta esgotadora la partida de declaracions i contradeclaracions, sobretot, provinents del si de la federació de CiU. Francament, no em sembla pas seriós. Ahir mateix, Joana Ortega tornava a insistir en el fet què “cap força amb voluntat de govern i no residual pot demanar al Govern que actuï al marge de la llei” i reblava: “Som en un debat democràtic i les normes s'han de complir”. És a dir, el “procés” és un “debat” i no arriba ni tan sols a la categoria de moviment nacional d’alliberament. Tot plegat, el mateix dia que Artur Mas insuflava “moral de victòria” a 200 càrrecs del seu govern. Quina victòria, si la seva teòrica mà dreta ja n’anticipa la derrota? I és que els moviments per boicotejar el procés de secessió són cada vegada més evidents, fins i tot dins les files d'alguns partits sobiranistes.

Publicitat

Voldria recordar que la Declaració de sobirania aprovada el proppassat 23 de gener de 2013 continua vigent segons la Mesa del Parlament,  atès que una “voluntat política no es pot suspendre”, en resposta al dictamen emès pel Tribunal Constitucional el 25 de març de 2014; la Declaració -tan mal redactada com es vulgui- reconeix que el poble de Catalunya “té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. I és que si un Parlament -en aquest cas el català- aprova, ni que sigui només una resolució al respecte, no hi ha cap poder extern que pugui tombar una presa de decisió d’aquest tarannà. Perquè d’això es tracta i, de fet, el posterior acord sobre la data i la pregunta es fonamenta -en un difícil joc d’equilibris- en l’esmentada declaració. Dit altrament: l’acord no és possible sense la Declaració.

Sobre aquesta qüestió hi ha qui defensa que Catalunya només pot trencar una vegada el principi de legalitat; no és pas cert. Casos n’hi ha a cabassos, però per posar un exemple, quan les colònies nord-americanes es proclamen “lliures i sobiranes” del poder britànic, s’endegaren tot un seguit de mesures “il·legals” -segons el parer de la metròpoli- a fi de consolidar la nova entitat política. Una de les mesures fou encunyar moneda pròpia, fet durament castigat per la corona, atès que només aquesta tenia la potestat pel que fa al sistema monetari. És a dir, emetre moneda fou un més dels actes de rebel·lió, en tant que cal recordar que la independència dels Estats Units es fonamenta en un acte justificat de desobediència -el que habitualment es considera un punt d’inflexió polític que la història consolida, entre d’altres capítols, fruit de la política de fets consumats. Cal, doncs, convocar a les urnes.

Per tant, el nostre particular punt d’inflexió ha arribat, però el que no s’entén és tanta ambigüitat. Recordem-ho: els colons eren súbdits de la corona, igual que nosaltres som ciutadans de l’Estat espanyol. El quid de la qüestió no deixa de ser, tal vegada, una mera pregunta. Què vol, en realitat, la nostra classe política?

Publicitat

Opinió

Minut a Minut