La Guàrdia Pilosa s’alça en un turó de l’Alta Segarra, mig any embolicada per la boira i mig any podent contemplar un cel estrellat sense el rastre de la contaminació de les grans urbs. En una nit serena, freda i ventosa, les estrelles es confonen amb el llampegueig dels múltiples lets dels molins de vent del parc eòlic de Pujalt (Anoia). Durant el dia, el parc és l’empremta de la modernitat a pocs metres d’uns habitatges de pedra envoltats de llegenda, presidits pel menut campanar de l’església de Sant Jaume, però que també han patit les ferides de la globalització. Entre les cases del nucli original de la Guàrdia, abandonat els anys seixanta i recuperat recentment, un edifici de pisos amorf a mig construir, sense vida.
Ara, durant l’any només hi viuen tres famílies després que el poble es comencés a repoblar als anys setanta pels Vall i els Vallvé, que hi feien estades de cap de setmana. A l’estiu, la Guàrdia recupera l’esplendor arribant fins a gairebé 45 nuclis familiars –fins i tot tenen una orquestra jove de 33 integrants!–, que troben en aquest indret un espai on evadir-se, on oblidar-se d’un món trencadís i endinsar-se a les llegendes que fa anys que senten les pedres. El periodista Jordi Badia hi va arribar el 1999, essent la primera persona a fixar-hi residència fixa després de l’abandonament del poble als anys seixanta a causa de la mecanització del camp. El periodista observa, és curiós de mena, i escolta. Per això, les trobades entre ell i l’octogenària Maria Closa (1910-1999) han teixit el relat mitificat d’un espai que arriba als nostres dies recuperant la vitalitat dels temps pretèrits. Maria Closa (Arola Editors, 2012), la primera aventura a la ficció d’aquest periodista sabadellenc i professor de la UVic, és una novel·la intimista, un drama rural narrat en primera persona que homenatja el temps que la Guàrdia bullia per la quotidianitat exigent de la vida pagesa, sense electricitat i patint per les nevades de l’hivern. Un relat preguerracivilista que el fil argumental s’estructura paral·lel a tres llegendes que permeten al lector entroncar amb la tradició oral que, desgraciadament, s’acaba perdent dins d’aquesta postmodernitat en què vivim.
Al marge dels arxius, la tradició oral ha estat l’única font que ens ha permès descobrir el passat de molts pobles i viles de Catalunya, la història de la qual hauria desaparegut si no hagués estat per aquells qui han trobat en aquests relats una font d’inspiració. Jordi Badia viu a la Guàrdia, igualment com el poeta Carles Torner, qui fa la laudatio d’un text on “és el propi personatge [Maria Closa] qui demana a l’escriptor que doni vida al relat; relat que està a la frontera entre l’oralitat i la ficció”. De fet, aquesta és l’essència d’un text el valor de la qual recau en la voluntat de l’autor de construir un mite a través del coneixement compartit, explicat d’àvies a nets. “Hi ha mites col·lectius que s’encarnen en algunes imatges. El mite del perdó que és capaç de vèncer la violència, el mite de la boira, el mite dels qui neixen marcats”, reconeixia Torner en la presentació de Maria Closa dissabte a l’església de Sant Jaume.
Maria Closa és, tal com la defineix el company de El Punt Avui David Castillo, una novel·la circular, de múltiples lectures (intimista, històrica, domèstica o política); una novel·la que atrapa des del primer moment perquè ja comença emocionant el lector, sense deixar-li gairebé temps per situar-se en el món de la protagonista: a Maria Closa li prenen el fill acabat de néixer… i el lector s’enfonsa en la penombra d’una mare que plora desconsoladament. “És un tractat contra el ressentiment. El ressentiment és el què no ens fa feliços i aquí hi ha la lluita de la Maria”, conclou Jordi Badia que va presentar l’obra envoltat de tots els veïns de la Guàrdia, que omplien el recinte religiós fins a vessar.
