Me’n guardaria prou de fer conyeta sobre una malaltia com l’Alzheimer i les persones que la pateixen i que fan patir els que els envolten. Per això és des del respecte i només fent honor a la sinceritat que vull expressar el meu convenciment que Pasqual Maragall serà l’únic afectat d’Alzheimer del món al qual no se li notarà gaire la diferència entre el seu estat en la malaltia i l’anterior que ha demostrat sempre. I per descomptat que no és per les estupideses que diu i que no tenen res a veure amb l’Alzheimer, sinó perquè més enllà de la seva mentalitat només la falta absoluta de memòria el pot seguir fent pensar com sempre ha pensat. A Maragall, com a tantíssima altra gent, l’he considerat malalt des que tinc ús de raó, i si ara m’interessa referir-me a la darrera boutade del personatge i analitzar-la no és pas perquè em fascini gens l’home ni perquè la bajanada de torn sigui especialment destacada respecte de tantes altres que ha expressat. L’agafo com un simple exemple del que amaga al darrere, cosa que, com tantes altres opinions que Maragall ha etzibat, em sembla digna d’una anàlisi que el transcendeix.
En unes recents declaracions, Maragall afirma que “el terme país comença a perdre interès” i que “Europa hauria de ser l’únic país a construir”. M’estalviaré avorrir el lector detallant-li el perquè del despropòsit integral que suposa aquesta afirmació. Allò que trobo interessant és el detonant, el que empeny el personatge a fer-la. El primer que em ve al cap és la pregunta de si hi ha algú, i més concretament cap membre de nació amb Estat, tant polític, civil com militar, que opini el mateix. Com que la resposta és òbviament un no rotund, fins al punt que a cap d’aquests membres naturalment ni els passa pel cap tal rucada, cal convenir, i és aquí on vull anar a parar, que si Maragall sí que s’ho planteja és per la seva condició de ciutadà de poble colonitzat amb el cervell en el seu cas degudament espanyolitzat. De manera que l’Alzheimer i el rentat de cervell poden ser dues patologies diferents, però això no treu que els seus efectes, tal com he apuntat al principi, puguin en determinat sentit arribar-se a confondre. Per això sempre m’ha semblat una falta de respecte enorme cap a ell quan se li atribueix l’anomenada maragallada, sempre amb un to en el fons afectuós, de simpatia i fins i tot de complicitat amb les seves ocurrències. La burla que suposa considerar un geni a qui en realitat és un simple malalt, la trobo d’un gust repugnant.
Però prosseguim. La negació de les nacions només pot sortir de la boca d’aquell qui en pertany a una amb Estat i justifica la seva acció anorreadora validant la seva i negant aquelles que esclafa dins del si d’aquest Estat, o bé al tòtil que, en no disposar d’Estat i no atrevir-se a aspirar-hi, mareja la perdiu fins al punt de negar les altres nacions com a coartada per poder negar la pròpia, autoenganyant-se com un infant intentant que els Estats deixin de ser-ho per poder encabir en igualtat de condicions allò que ell és nacionalment i que paradoxalment es nega a si mateix, en un ens que anomena “gran país”, o sigui Europa. Marejador. Demencial. A banda que la cosa no té ni cap ni peus, el més dolorós és el ridícul intel·lectual i la solitud que experimenta l’home un cop s’ha quedat ben descansat. Algú em pot rebatre que de sol res de res, que Maragall té un munt de seguidors. Pot semblar contradictori, però he de dir que de seguidors no dubto gens que en tingui, però en canvi tinc seriosos dubtes que en realitat li segueixin determinades idees. I no perquè hi estiguin en desacord, sinó perquè simplement per indigència mental no les entenen. Però atenció, això no significa que no les entenguin perquè tals idees estiguin per sobre de les capacitats neuronals d’aquests seguidors. En absolut. Passa que és justament aquesta incomprensió la que fa que adorin Maragall i el considerin, babaus com són, el fenomen que no ha estat mai.
