El manifest Per un veritable procés de normalització lingüística en una Catalunya independent encerta de ple, a criteri meu, en les seves constatacions, en les seves denúncies i en les seves manifestacions. Els centenars de treballadors de la paraula que l’han signat han fet un diagnòstic precís i concís que retrata la situació de la llengua catalana en tot el seu territori, tant si és capaç de convertir-se en estat independent com si no. Per molt que diguin els detractors i contraris a la normalització del català, la situació de la nostra llengua mil·lenària no gaudeix de bona salut. Fa temps que la seva recuperació ha tocat sòtil, sense haver aconseguit ni prop fer-hi la seva normalització.
Es veu que dir la veritat en qüestions de llengua no és políticament correcte, ja que des d’ERC, passant per Catalunya Sí que es Pot, i la mateixa ICV han criticat el Manifest, i Joan Tardà ha assegurat que les dues llengües havien de ser oficials, qualificant-les com a “les nostres dues llengües”. El paroxisme ha arribat amb Carlos Carrizosa que ha explicat que el manifest voreja la xenofòbia, pel que diu sobre els immigrants que varen anar arribant durant l’època franquista. A part de la tercera constatació, en el Manifest hi podem llegir el següent:
“El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió
politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització
d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.”
Si el polític de ciutadans no sap llegir és el seu problema. El fet de la utilització de la immigració és coneguda i hi ha exemples que ho corroboren, només li exposaré la declaració que va fer l’any 1983, Leopoldo Calvo-Sotelo y Bustelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.
Qui també ha emès un comunicat en contra del Manifest ha estat Societat Civil Catalana. El qualifiquen de sectari i excloent i tornen a atacar la immersió lingüística, com sempre han fet. Aprofiten per qualificar de miops els que diuen que el castellà és la llengua de dominació, perquè a l’escola, la immersió fa que la llengua vehicular sigui el català. En el Manifest, a la 5a constatació s’escriu el següent:
“Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús
general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol
habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita «immersió»: en les zones més
poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de
créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.”
Tot el que es diu en aquesta constatació és totalment comprovable si s’analitzen els fets que ocorren al carrer i a la societat en general. Una actuació sectària i excloent és difícil que la puguin sostenir els qui realment actuen d’aquesta manera. Que la llengua espanyola és la llengua dominant, i la llengua catalana, la subordinada, queda totalment clar, quan tots els catalanoparlants són bilingües i els castellanoparlants, no. Això només passa quan existeix aquesta relació de domini i subordinació. Que en els centres d’ensenyament, la llengua vehicular sigui la llengua catalana és una falsedat. Ho diu qui ha fet feina 12 anys en una escola on es feia l’ensenyament en català. En aquests centres, la llengua catalana és la llengua vehicular de l’organització escolar, el professorat usa les dues llengües com a llengües vehiculars, i més d’un 95% de l’alumnat utilitza com a llengua vehicular, la castellana.
Així que benvingut el Manifest, ja que és ben necessari que els polítics coneguin la situació de la llengua, i que sàpiguen que segons com actuïn poden ajudar a fer-la desaparèixer amb més rapidesa. Queda clar que com a polítics han de trobar el tracte preferent que requereixi la llengua castellana, tenint en compte la població que l’usa, però l’oficialitat és necessari que sigui de la llengua pròpia, reprimida i perseguida durant segles, perquè torni a ocupar els àmbits que li corresponen a l’Administració, fins a aconseguir una veritable normalització lingüística. Podeu llegir el manifest a l’enllaç següent:
http://www.ara.cat/2016/03/29/Manifest_Koine.pdf?hash=fa6b3faff6dcdd06e79bda60116563e14a26b7dc
