Ja ha pres cos la proposta de manifestar-nos en protesta contra la propera sentència del Tribunal Constitucional espanyol d’arranament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que fa mesos que Òmnium Cultural promou en col.laboració amb diverses entitats cíviques, partits polítics, i sindicats. Cal, però, esvair alguns malentesos que titulars esbiaixats o declaracions precipitades han pogut generar. La raó de cridar el poble català al carrer no és la defensa d’un Estatut concret, ni del seu contingut, ni de la pròpia autonomia, sinó del dret dels catalans a decidir, que un cop ens hem pronunciat per referèndum aprovant una determinada decisió, ningú fora de Catalunya té la potestat de substituir la nostra voluntat per la seva. Fer-ho, com aviat faran el PP i el PSOE sota el barret d’un Tribunal Constitucional que ells mateixos nomenen, exigeix del nostre poble una resposta ferma i contundent de refús, perquè no és això el que vàrem aprovar, també per referèndum, quan fa trenta anys votàrem la Constitució espanyola. Vam acceptar llavors la preeminència de la Constitució sobre l’Estatut, però també, nosaltres i els espanyols, vam acceptar que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no es pot aprovar, modificar, ni derogar unilateralment per les institucions espanyoles, perquè qualsevol modificació o derogació que per iniciativa del nostre Parlament aprovin les seves Corts, no té validesa legal mentre no l’aprovi el poble català en referèndum. Fa més de tres anys és vigent un Estatut aprovat en referèndum, i qualsevol anul.lació que del seu contingut en faci el Tribunal Constitucional espanyol no és vàlida ni produeix cap efecte jurídic mentre no la ratifiquem els catalans també per referèndum. Són les regles del joc establertes en la seva Constitució, que ara incompliran pretenent derogar articles vigents per la decisió unilateral del seu Tribunal Constitucional. Caldrà aprovar aquestes modificacions i derogacions en referèndum que, també segons la seva Constitució, el govern espanyol està obligat a convocar. Mentre no ho faci, i mentre els catalans no ho referendem, les anul.lacions del Tribunal Constitucional no tindran cap validesa legal, i continuaran vigents els articles que hagin declarats nuls. Aquesta és l’única potestat sobirana dels catalans que estableix la Constitució espanyola, no podem ni devem acceptar que ens l’arrabassin incomplint la seva pròpia Constitució. No és només l’Estatut del 2006 el que ens volen prendre, és el nostre dret a decidir, i és per reafirmar que som una nació, no una província seva, i que tenim dret a decidir, que sortirem al carrer quan ells hagin decidit la nostra subordinació.
No abans, però, perquè la resposta a una agressió s’ha de fer quan l’agressió s’esdevé, ja que de res serviria una manifestació prèvia per evitar-la. De tothom és coneguda la manca de independència i d’imparcialitat del Tribunal Constitucional espanyol, una joguina desprestigiada en mans del PP i del PSOE, però només d’aquests partits. Només les seves pressions i indicacions són promptament servides pels magistrats que ells mateixos nomenen, i no les de cap altre, encara que siguin la dels partits catalans (de què ha servit que votessin l’Estatut un 89% dels nostres diputats?) o la del poble català (de què ha servit un referèndum amb més del 70% del vot favorable?) El Tribunal Constitucional és espanyol, nomenat per espanyols i integrat per espanyols, i es doblega a les pressions espanyoles, no a les catalanes.
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 23 d’agost de 2009
