No dubto que la manifestació del dia 10 de juliol serà un èxit d’assistència. Llàstima que tampoc no dubto que aquest èxit serà inversament proporcional a l’exit de l’objectiu que perseguirà, i això donant per fet que no es caurà majoritàriament en la trampa de la defensa de l’estatutet. Naturalment, en un poble tan pueril i mancat d’intel·ligència nacional com aquest, del que es parlarà amb cofoisme probablement durant molts anys serà del nombre d’assistents que ompliran els carrers més que no pas del que s’haurà aconseguit: res de res. Shakespeare deia que tot allò que funciona no s’ha de canviar, raonament del qual es deriva que tot allò que no funciona cal canviar-ho. Per tant, si les massives manifestacions anteriors a Barcelona van resultar estèrils, no entenc per què en el cas del dia 10 haurà de ser diferent. I és que il·lusionar-se per aquesta manifestació em recorda inevitablement aquells alumnes de literatura que en sortir d’un examen estan satisfets, convençuts d’haver aprovat pel fet que han escrit molts fulls. És una manera com una altra d’enganyar-se, de maquillar, talment com un infant, la impotència per no haver fet el que tocava, o sigui estudiar per poder abocar sobre el full les paraules precises per donar respostes precises a allò que es demanava.
Ara, com de fet sempre, el que toca és votar amb coherència a les imminents eleccions catalanes, i la resta és faramalla. Algú em podrà dir que precisament valdrà la pena manifestar-se per fer créixer la moral i sumar així nous independentistes en aquest context d’eufòria. Però no, no ens enganyem bevent pel broc gros. Aquesta manifestació, coneixent la ruqueria incorregible d’aquest poble, més que alimentar l’independentisme el que farà créixer serà el contrari, és a dir, el dependentisme, altrament mal anomenat unionisme. I no em refereixo a la interpretació de defensa de l’estatutet que faran els mitjans en parlar de la manifestació. No. Em refereixo a un fet encara més lamentable, com serà que la majoria de catalanets que demanaran a crits la independència, després no dubto que votaran majoritàriament CiU a les eleccions. I això, lector, vol dir dependentisme pur i més que contrastat, de la mateixa manera no cal dir que ho serà votar Esquerra, si és que aquest partit encara pot convèncer la iaia i la tieta que ho facin. Per tant, mentre no se’m convenci que la manifestació del dia 10 servirà per fer pedagogia no tant a favor de la independència com del vot a favor del partit Democràcia Catalana de Joan Laporta —perquè cap mitjà no ho farà per nosaltres—, tinc clar que la mobilització només alimentarà la continuïtat de la nostra submissió a Espanya, el nostre enfonsament nacional definitiu.
Els gestos de vegades són importants, i per activa o per passiva sempre tenen aparença d’acció. Però quan els gestos es demostren estèrils, la seva acció suposa inacció. I ara el que ens cal és acció sense gest. Acció precisa, acció encertada. Parlo d’intel·ligència, allò que nacionalment desconeixem.
