Manifest d’un “Doble Polaco”

Vaig néixer el 1984 a París d’un pare català i una mare polonesa, ambdós esdevinguts ciutadans francesos. El meu pare tenia tres anys quan ell i la seva família van deixar Barcelona per raó de les seves idees. Durant molt temps, he estat francès per defecte. Però les meves arrels continuaven vives en mi. Anàvem sovint veure cosins a Polònia, menys sovint a Catalunya: gran part de la nostra família estava escampada per diversos països del món. La meva adolescència va passar i em preguntava mil coses: era francès? català? polonès? europeu? O era un típic americà?
 
Quan vaig acabar els meus estudis, vaig posar el meu currículum a Internet amb la indicació que parlo polonès i vaig rebre ofertes de treball a Varsòvia i Cracòvia. Vaig finalment acceptar treballar a Polònia per a crear la filial d’una empresa de construcció de Madrid, membre d’un gran grup industrial espanyol. Els meus pares estaven sorpresos i orgullosos: un doble retorn a les arrels, amb la perspectiva d’ésser apreciat pels madrilenys pel que era: un polonòfon amb una mentalitat oberta i europea, el vertader fill dels meus pares. El meu pare havia tingut problemes cada vegada que anava a Madrid però mai no me’n va parlar. Estava content.
 
Vaig primer passar diverses setmanes a Madrid on vaig aprendre el castellà en tres setmanes. Al meu hotel madrileny rebien els diaris però com sempre jo arribava tard i només quedava La Vanguardia que ningú no volia. Vaig, doncs, aprendre el castellà amb un diari de Barcelona.
 
Tots eren molt simpàtics. Em van dir que a Madrid, per riure, deien “polacos” als catalans. Estava molt content perquè això significava que jo tenia una identitat ben clara: era “doble polaco”. Gràcies a Madrid, era finalment 100% alguna cosa!
 
A Polònia, vaig desenvolupar la filial, vaig contractar i formar el personal, vaig treballar tots els dies de la setmana, vaig beure vodka amb els clients potencials que volien sobretot parlar de futbol (del Barça majoritàriament). Vaig finalment aconseguir contractes molt lucratius que em van permetre de llançar definitivament l’empresa a Polònia, amb el 50% de la xifra total de negocis de l’empresa! Fins aleshores ningú no m’havia ajudat, els madrilenys deien que a Polònia no servíem per a res. Però el fet que guanyéssim molts diners ho va canviar tot. Espanya estava en crisi i la crisi ja havia afectat les nostres activitats: de cop i volta, tots a Madrid estaven molt excitats, en volien més, ho volien tot.
 
Com que els meus caps immediats tenien influència a l’empresa –eren de la seva família– em van prendre el poder de decisió, i un dia vaig rebre un correu dient que jo ja no era responsable de la filial de Polònia. I el meu cap, el director internacional, un francès, també va ser rellevat del seu càrrec. No havíem fet res malament, no havíem robat. Només teníem massa poder i era inadmissible per a la gent de Madrid que dos estrangers tinguessin tant de poder. El meu nou cap a Varsòvia no parlava ni polonès ni anglès, i va passar-se el primer any dient que el problema de Polònia era que no entenien la manera ‘superior’ del treballar dels espanyols. Va voler que celebréssim el seu aniversari amb diners de l’empresa. Va començar a fer coses estranyes amb relació a la gestió financera de l’empresa. Duia sempre uns 1.000 euros en bitllets. Tot era una mica sospitós. Els mateixos que havien bloquejat el meu treball durant dos anys ara venien a Polònia a organitzar-lo de manera autoritària. Ara havia de rebre ordres absurdes de gent que no entenia ni coneixia el mercat polonès.
 
Mentrestant, havia continuat llegint La Vanguardia a cada viatge a Madrid. Havia sentit insults contra els catalans als despatxos de Madrid i Varsòvia. M’havia adonat que el meu hotel a Madrid era en un carrer amb nom d’un membre de la “División Azul” (que a la Segona Guerra Mundial havia tingut la tasca de frenar els russos en el front de l’Est, i per tant l’alliberament dels camps de concentració on tants dels meus familiars polonesos havien mort).
 
En aquell temps, un polonès que treballava a l’empresa pensava anar de vacances a Barcelona, però el meu cap li va dir de no anar-hi, que era una mala ciutat. “Quina idea, d’anar a Catalunya!”. Tot m’apropava als catalans que pateixen discriminació, una mica com els jueus en altres societats: són culpables de tot. A la meva empresa també. Com jo havia creat la filial, quan alguna cosa anava malament, el meu cap deia que era culpa meva. Quan tot anava bé, era el seu mèrit i glòria.
 
 Al començament, jo reia, però al final vaig començar a plorar. L’estil no m’agradava i vaig voler canviar.
 
Primer vaig demanar una autonomia més àmplia en el meu treball, definició d’objectius de venda i de primes. Van negar-m’ho, anava contra la política de l’empresa.
 
Després vaig demanar de continuar treballant per a ells com a treballador autònom, al meu aire. Però anava contra la política de l’empresa.
 
Aleshores vaig prendre la decisió de deixar l’empresa i ho vaig fer el 7 de juny, dia de la revolta dels Segadors. En rebre la meva carta de dimissió, van començar les intimidacions per part dels meus caps: “No pots marxar”, “Ens ho hauries hagut de dir abans”, “Marxaràs quan nosaltres vulguem”, “No treballaràs mai més en una empresa tan brillant com la nostra”.
 
Però jo estava molt i molt content d’ésser lliure. Deixava el meu treball sense tenir-ne un altre, sense salari i sense cap raó per quedar-me a Polònia. Però era feliç. Per a la meva copa de comiat,  els vaig convidar a cava català i vaig gaudir mirant-los tot bevent el cava. Alguns feien cara de disgust. Des d’aleshores no paren d’enviar-me correus per demanar-me de tornar a col·laborar amb ells de manera independent.
 
Vet aquí com jo, que abans de 2008 no parlava ni una paraula de català o de castellà, el 2014 m’he tornat independentista català, provant de convèncer els francesos (tan jacobins ells) de la justa raó de ser de l’independentista català.
 
Perquè des del meu petit nivell, la història que viscut és una història catalana. A la meva empresa, vaig aportar tota la meva intel·ligència, vaig posar per a ells “una pica a Flandes”, però no em van veure com un dels seus. Van apropiar-se de l’or i la glòria sense compartir-los amb mi. La propera vegada que treballi amb madrilenys, diré que sóc genovès.
 
Catalunya i Polònia són dos països de tradició democràtica “massa” antiga que pateixen uns veïns absolutistes que no ens entenen. Estic orgullós de ser un “doble polaco” perquè crec en la victòria de la intel·ligència sobre la força, de la democràcia sobre la manipulació.
 
Molts espanyols o madrilenys són molt simpàtics, tolerants, demòcrates, però sempre hi ha el risc que els altres arribin al poder. El risc és massa gran per a Catalunya. No es pot perdre més temps.
 
Doncs catalans, si us plau, esdevingueu independents!! Que jo pugui viure-hi la resta de la meva vida i invertir-hi tots els meus diners en aquest nou país. Estarem orgullosos de ser la Califòrnia europea, dinàmica, jove i oberta. 
Matthieu Rubio
 
Nota: No se sap ben bé perquè a la resta d’Espanya diuen ‘polacos’ als catalans, ni de quan és l’expressió. Sembla que el general Franco hauria dit, a finals de 1939, que faria de Catalunya la seva Polònia.