En Manel va estudiar formació professional. Avui en dia, encara, estudis inexplicablement menystinguts. El seu dia a dia transcorre entre el matí d’oficina i la tarda d’afeccions, sobretot per un marcat interès per la vida rural i episodis de la història més propera al seu territori.
Com la major part dels seus companys no pot permetre’s ni mig grau d’emancipació. Coneix la precarietat laboral a la que ha quedat sotmesa la seva generació. Més enllà de la lletra del cotxe és difícil suportar cap altra despesa fixa. Però ell, almenys, sap que l’Estat espanyol ens roba, anualment, de mitjana, 2.600 euros per català. Només en el còmput general de la seva família, l’Estat espanyol espolia més de 10.000 euros anuals.
En Manel també coneix la deixadesa que escomet el seu territori. L’angoixa la voluntat d’emmarcar-lo com un senzill jardí espiritual. Lamenta el provincianisme que promouen aquells qui procuren resoldre el dèficit secular a partir de l’optimisme irracional. O aquells qui proposen redreçar el camí fent-se respectar des de la poca vergonya.
I en Manel, cap al vespre anirà al bar. Es prendrà una Estrella mentre calcula quants punts podem esgarrapar al Madrid en les properes jornades. De reüll, les portades dels diaris obviaran allò que no integri Rajoy, Zapatero o Duran i Lleida. Entendrà que cada dia ens assemblem menys a un Estat espanyol que no ens vol. Un Estat espanyol que aporta problemes i no en resol. I per això, en Manel, vol la independència.
