No és previsible que, desprès de la reunió del President amb el President del govern central d’aquest dijous, tinguin que variar massa les reflexions que ens fem, i que ens hem de fer. Per altra banda, no crec que s’hagin fet totes les lectures del fet de la concentració del passat dia 11. Una multitudinària protesta sobiranista, no produïda espontàniament, ni per casualitat. La indignació s’ha anat covant i potser la brutal crisi estructural que patim ha contribuït a accelerar-ho tot i afegir motius a la protesta, o a fer obrir els ulls a molta gent indiferent Amb la del 2007, –pel maltracte en les infraestructures– va començar la pressa de consciència popular, i amb la del 2010 –per la presa de pèl de l’Estatut – ja es va encarar la protesta. Amb la del 2012, jo diria, que s’ha complert el cicle de menys a més i ha estat la definitiva. Ara, no pot quedar cap dubte de que els catalans han dit prou. Un milió i mig en un mateix lloc, més les concentracions paral·leles a la gran majoria de pobles i ciutats del país, sobre una població de 7,5 milions és molt significatiu, per molt que es vulgui minimitzar, ignorar i menystenir allà. I ho saben. I tenen por, ells, no nosaltres, perquè en això hi està jugant el 20% del PIB estatal. La seva xuleria de barriada no els permet admetre ni acceptar que els ciutadans de Catalunya, pot ser amb molta raó, abans de l’11 de setembre del 2012 n’estaven tips i que, des del dia desprès, n’estan farts.
Des de Madrid no s’ha volgut entendre res i, lluny d’una voluntat de rectificar la seva intransigent postura, s’ha apostat per una mal dissimulada indiferència o per permetre deixar anar mentides, insults i amenaces des de ministres del govern fins a comentaristes dels mitjans de comunicació que no perden temps apuntant-se a posar ciçanya on no n’hi ha, però que tan be adoben els interessos electorals del partit que governa en majoria absoluta.
Tot això està dinamitant una possible solució, que passaria per consensuar i pactar un veritable futur federal o confederal.
Nosaltres, no podem perdre més el temps i, en vista de que l’entesa sembla impossible, només ens queda l’alternativa d’un divorci el més amistós possible en el que cada part posi damunt la taula els seus deures i obligacions a complir fins avui.
En aquest aspecte, si per un costat es vol fer repercutir una part proporcional del deute de l’Estat, des de l’altre s’ha de reclamar la part proporcional que els catalans han anat aportant al fons de la Seguretat Social, aclarir com queden les infra-estructures inacabades o ni començades i, sobre tot, fer valdre el que fa més de 30 anys que estem patint un dèficit fiscal devastador i escandalós.
A partir d’aquí, nosaltres ja explicarem arreu del món que l’estat català no és cap utopia ni cap invent sense sentit, i ja buscarem les millors formules jurídiques i polítiques per fer possible l’encaix de Catalunya dintre de la U.E. i per poder seguir en l’euro.
I a ells els hi quedaran les mans lliures -ningú més ha protestat en aquest sentit-, per a seguir incrementant el pressupost de l’exercit, teixint ramals d’AVE per on vulguin i inaugurant aeroports.
Qui no es senti d’acord ja dirà quelcom. Qui no s’exclami, senyal que hi està conforme.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
