Senatores boni viri Senatus autem mala bestia, deien els clàssics per referir-se al fenomen de degradació que les persones pateixen quan són absorbides en un engranatge pervers, com al Tribunal Constitucional (TC) espanyol. Després d’un quart de segle de repartiment de qüotes entre PP i PSOE, amb el criteri de primar la fidelitat i l’extremisme però gens el mèrit i la capacitat, els juristes que s’hi integren responen, amb escasses excepcions, al principi “entre los que han sido nombrados para hacer lo que se espera, y los que hacen lo que se espera para ser nombrados, casi no hace falta dar instrucciones”. Es l’efecte, general entre la nomenklatura espanyola, de la sistemàtica selección adversa o negativa, de la cooptació i l’amiguisme com a principi inspirador d’uns nomenaments que PP i PSOE fan intercanviant cromos. Dos blocs compactes i monolítics s’hi enfronten, els “conservadors” i els “progressistes”, eufemisme que transparenta una pura dependència sectària, on l’argument i l’anàlisi jurídics no hi compten front a l’adscripció grupal. Tant al PP com al PSOE els hi toquen cinc magistrats, cromos que treuen dos del Congrés, dos del Senat, i 1 del CGPJ; i el partit que té el govern espanyol quan correspon nomenar 2 magistrats se’ls queda. El resultat és que sempre hi ha una majoria clara, de 7 a 5, que afavoreix als “conservadors” o als “progressistes”, i qui té la majoria imposa el seu criteri, de vegades amb mínimes concessions a la minoria per tal d’aconseguir els seus vots i emetre sentències amb apariencia d’unitat, que permetin mantener la ficció de ser un tribunal jurídic, i no el que realment és, una cambra legislativa superior a les altres, amb disciplina de vot, i en mans exclusives dels espanyols PP i PSOE, sense cap representació de les incòmodes minories nacionals no espanyoles. S’assemblen molt el judici que mereixen les nomenklatures espanyola i soviètica, segons Beiras i Crankshaw: “uno no sabe si determinados elementos de la clase política española son subnormales profundos o son personas inicuas que falsifican sistemáticamente la realidad y los juicios políticos e ideológicos sobre la verdad” , “de totes maneres, llur incompetència és tan estupefaent, llur ignorància tan absoluta, que és impossible transmetre-la amb suficient credibilitat a aquells prou afortunats per no haver-la mai experimentada.” En mans de malvats ineptes, elegits i cooptats precisament perquè ho són, i convertit en una màquina sectària d’expulsar talent, l’esfondrament de l’Estat ja s’esdevingué a l’U.R.S.S., i ara comença al Regne d’Espanya.
Meditava jo així l’any 2003 sota la impressió dels festejos i commemoracions del 25è aniversari de la Constitució espanyola, que com a alt càrrec de l’Estat hi vaig viure des de dins, tot cartró pedra i discursos buits i cínics d’alts càrrecs que ni dissimulaven que mentien, tot lloant el mèrit, la capacitat, la independència i imparcialitat de la Judicatura i del Tribunal Constitucional, la democràcia i les llibertats, la modèlica transició i l’ultramodèlic rei, etc, i de cop el President del CGPJ va pretendre que el nomenament de dos magistrats del TC, que havíem de fer a l’abril junt als dos del govern espanyol, els avancéssim al gener. Acabava una campanya electoral catalana on tant CiU com el tripartit havien promès un nou Estatut, i podien passar tres coses:
A.- Que les promeses electorals fossin això, promeses, i el nou Estatut se l’engolís la sorra de les calendes gregues.
B.- Que es fes pel tripartit (PSC inclòs) i CiU, i el govern del PP resultant de les eleccions del següent març el refusés com havia refusat, d’acord amb el PSOE, el nou Estatut basc.
C.- Que es fes pel tripartit (PSC inclòs) i CiU, que fos el PSOE qui guanyés les eleccions al març de 2004, i que el nou Estatut s’hagués de tramitar a les Corts espanyoles.
Si s’esdevenia C, el PSOE no podria refusar sense més l’Estatut aprovat pel PSC com havia fet amb el basc, sinó que admetria de l’Estatut aprovat pel nostre Parlament allò imprescindible per obtenir el suport de CiU, ERC, o ambdós, guanyar el referèndum, i arranar després al TC, d’acord amb el PP, tot allò que de boqueta hagués admès. La jugada era clara, i imprescindible desemmascarar-la fent que tothom veiés el TC com el que és, la tercera cambra legislativa al servei de PP i PSOE. La millor manera era deixar el TC empatat, amb sis “progressistes” i sis “conservadors”, cosa que no havia passat mai i que els faria impossible entendre’s, acostumats com estan a imposar la voluntat majoritària a la minoria. No sabrien gestionar l’empat, no podrien canviar la seva cultura del domini per la del diàleg i el raonament jurídics, i llavors començarien les ganivetades públiques, s’acabaria l’omertà, i el descrèdit s’apoderaria del TC, de manera que quan arranés l’Estatut ningú no seria capaç de defensar-lo com a obra imparcial i jurídica.
Només passaria això si el govern que nomenés dos magistrats del TC fos socialista, a la data que corresponia, abril del 2004, després de guanyar les eleccions de març; i per fer-ho possible era imprescindible que el CGPJ no avancés els nomenaments al gener, perquè llavors el govern Aznar també nomenaria els dos magistrats que li tocaven i el TC no estaria empatat, sinó amb majoria d’un sector. Me’n vaig sortir, i el CGPJ no nomenà ni al gener, ni al febrer ni al març. Tot i així, perdudes les eleccions, el govern Aznar en funcions podria haver nomenat els seus dos magistrats, però no ho va fer, gràcies a unes oportunes declaracions del llavors President del TC, oposant-se a aquests nomenaments per un govern en funcions. Lliure el camí, fou el govern Zapatero qui nomenà dos “progressistes”, i el CGPJ, com sempre, repartí els dos cromos-magistrats seus entre els dos sectors. Empatat el TC, només calia esperar a que s’aprovés l’Estatut al nostre Parlament, es pactés pel PSOE amb ERC o CiU o amb tots dos (fou amb CiU), es ratifiqués per referèndum, es recorregués al TC pel PP i pel PSOE (via Defensor del Pueblo), i els magistrats del TC, empatats, comencessin a esbudellar-se en públic, perdent tot el crèdit i el respecte que podien tenir. Ja són madurs per sentenciar, ja ningú no se’ls creu. De com vaig fer per allargar els nomenaments de gener a abril, no hi queda espai per contar-ho, però tinguin els amables lectors una pista: el Príncep d’Astúries maridava amb la senyora Ortiz.
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 29 de maig de 2010
