Sala d’actes d’una escola concertada de l’Eixample barceloní. Una trentena de pares ocupen els seus seients per escoltar una sessió informativa, amb motiu del procés de preinscripció escolar.
Si haguéssim estat a Berlín, s’hauria fet en alemany, ja que allà no s’aplica la Llei 12/2009 d’Educació, avalada al febrer pel Suprem, que explicita que el català és la llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu a Catalunya.
– “En castellano, ¡por favor!”, va cridar una veu femenina, al fons de la sala, amb un deix d’indignació evident i accent de l’Amèrica del Sud.
– “¡Sí, por supuesto!”, va respondre, ruboritzada, la docent que impartia la xerrada.
Els 60 minuts restants van continuar, íntegrament, en castellà. I, en acabar, va interpel·lar al públic assistent:
– “¿Tienen alguna pregunta?”
– “Al marge de les assignatures de llengua, en quin idioma s’imparteixen les classes?”, va preguntar algú.
– “El català és la llengua vehicular de l’escola”, va dir.
– “I si una mare es queixa i demana que s’imparteixin en castellà, quina és la resposta del centre?”
– “No ens ha passat mai. Però tenim aules de reforç…”
– “Però ara mateix una sola mare acaba de demanar que es faci la sessió en castellà i tots hem hagut de seguir-la en castellà…”
Aquesta, i no la que els volen fer creure, és la realitat sociolingüística d’aquest petit país anomenat Catalunya. La diferència és que, fins fa ben poc, pocs haguessin gosat qüestionar en veu alta per què una sola persona pot exigir un canvi de llengua que afecti la totalitat del grup.
La culpa, en bona part, és dels catalans. Encara governa la nostra conducta un estrany sentit de l’educació o de la diplomàcia que, des de la postguerra, sembla impregnar el caràcter català i que ens fa sentir culpables d’utilitzar la nostra llengua pròpia, per motius històrics evidents, com prou bé sabem els que encara tenim parents vius que van haver d’amagar-se per poder emprar-la.
És perfectament comprensible que quaranta anys de prohibició i persecució hagin fet estralls en la dignitat i l’autoestima col·lectiva dels seus parlants, fins al punt de transmetre’s, de generació en generació, la sensació heretada d’estar seguint una conducta inapropiada o, com a mínim, poc educada. I és aleshores quan succeeix. Automàticament, davant d’un castellanoparlant, molts, equivocadament, canviem de llengua. Diem que ho fem per pragmatisme o per estalviar-nos males cares, però en realitat ho fem per educació. Maleïda educació!
És cert que aquesta herència adquirida cada cop està més diluïda en els joves catalans però, no ens enganyem, la nova immigració planteja nous reptes, similars als que va plantejar l’antiga, i evidencia fenòmens lingüístics que no ens allunyen de situacions passades. Només cal apropar-se al pati d’una escola i parar l’orella. Veureu que en molts d’ells, bona part dels alumnes, tot i ser catalanoparlants, canvien la llengua de relació davant la presència de companys que utilitzen el castellà com a llengua vehicular fora de les aules. I el comportament és mimètic.
Per a qualsevol que visqui a Catalunya és obvi que el castellà no està en perill, al contrari, una situació que encara és més evident a les grans ciutats.
Quin sentit té, aleshores, plantejar una reforma educativa que minva greument la presència del català a l’aula? Sens dubte, la intenció del govern del PP és que passi a ser, a mig termini, llengua residual, i destruir, en pocs anys, els èxits assolits pel sistema català d’immersió lingüística, que en cap cas ha perjudicat el nivell dels alumnes en llengua castellana, com demostren els resultats de les proves de competència.
Lluny de fer-ho, ha aconseguit cohesionar i integrar una població amb arrels molt llunyanes que, d’una altra manera, s’hagués tancat als seus guetos. Els pares d’aquests nens no van tenir aquesta oportunitat, però veuen com els seus fills es relacionen amb plena normalitat amb els seus companys, dominen les dues llengües oficials i podran tenir accés a un lloc de treball en condicions d’igualtat. Això és el que no desitjava aquella mare de la sessió informativa per al futur dels seus fills? Probablement, no hagi arribat a plantejar-se seriosament un càlcul d’efectes i conseqüències.
Quin és el model que, en realitat, planteja el ministre Wert quan exigeix l’escolarització en castellà per a les famílies que la demanin? L’escolarització segregada? Així, en poc temps, en cada localitat tindríem el col·legi dels catalans i el dels castellans, el barri dels catalans i el dels castellans, les botigues dels catalans i les dels castellans… Aquest model, radicalment oposat al de la immersió lingüística, només porta segregació social, recel, incomprensió i, finalment, odi.
És tan obvi com sembla. Volen, de fet, una societat catalana dividida. Per allò del “divide et impera” (divideix i venceràs).
