Majors costos laborals, però menor atur. El miracle basc ?

Avui que es feien públiques les dades sobre costos laborals del primer trimestre hem pogut constatar que el miracle basc es continua constatant.
A nivell de costos laborals, continuen creixent – paradoxes oi ? -. A nivell de l’estat han crescut un 1,1 % respecte l’any anterior, i es situa, de mitjana en 2.515,04 euros per treballador actiu. Aquests costos inclouen tant costos salarials ordinaris i extraordinaris, com cotitzacions com altres despeses. El cost salarial, també creix fins l’ 1,2 %, i es situa a 1.841,89 euros de mitjana. La jornada de treball de mitjana es redueix un 0,3 %, i aquest és, segons l’ INE el factor que desencadena l’increment de costos. Tot sigui dit de pas, que l’increment en cost salarial, és ja inferior a les variacions reals d’IPC, amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu. Gens menyspreable és la variació del percentatge de bonificacions i reduccions, i indemnitzacions, i en costos indirectes derivats de la mobilitat de treballadors, que son al segons el meu parer, els causants de l’increment real de costos, i no la reducció horària, que té efectes en tot cas sobre el cost per hora.
Si fem una anàlisi territorial dels costos, ens adonem que Madrid, amb 2.997,57 euros, País Basc, amb 2.892,28 euros, Catalunya amb 2.699,94 i Navarra amb 2.582,41 euros, superen la mitjana estatal. Per contra, les CCAA amb costos inferiors son les de Canàries amb 2.066,70 euros, Extremadura amb 2.108,0 i Galicia amb 2.243,62 respectivament.
Arribats a aquest punt, podem fer una primera afirmació. I és que costos i atur no tenen un relació directa. I és que dues de les Comunitats amb menor atur a nivell estatal, País Basc (13,55 %) i Navarra (16,34 %), son doncs de les que tenen uns majors costos laborals. Aquesta anàlisi contradiu la teoria aplicada parcialment a la reforma laboral de que amb la reducció de costos, bàsicament salarials, es lluita contra l’atur. Extremadura, amb un 32 % d’atur, té costos baixos.
Però fem comparacions creuades. Fixem-nos amb Catalunya, que amb uns costos similars, en canvi, té una taxa d’atur del 22,16 % (pel cas del País Valencià i les Illes el cas seria semblant, tot i que tenen costos inferiors). Es pretén explicar aquesta situació dient que en aquelles comunitats, el menor pes de la construcció ha revertit en una menor taxa d’atur. Però això podria ser així si quan fem una anàlisi per sectors, excloent per tant la construcció, el resultat no fos que ens trobem també amb unes dades similars. També s’intenta explicar a partir d’una suposada major productivitat, com si aquí, a la zona de la mediterrània fóssim menys productius – o el que és el mateix, una mica ganduls per entendre’ns -. Això si ens basem amb dades generals de jornades, no és així. Si ens basem amb realitat social, encara menys.
Jo em decanto per una altra derivada. La segona afirmació. I és que sens dubte, el millor sistema de finançament reverteix en poder vertebrar una millor política industrial, en invertir en el teixit productiu i en un model econòmic basat en valor afegit. Només la reinversió interior del dèficit fiscal que pateixen els Països Catalans – malgrat fos reinversió en vici i lleure -, ja crearia un efecte de riquesa interior que revertiria de forma directa en l’ocupació sense cap mena de dubte.
Així doncs, més enllà de demostrar, com passa amb Noruega, que és competitiu i sostenible, el que paga bé i inverteix en capital social, i que això reverteix en menys atur, les dades ens demostren que els territoris on tenen la clau, la caixa, els diners – els doblers -, per efecte d’un millor sistema de finançament, son aquells que, no només tenen menys atur, sinó que a més, poden invertir en pagar millors salaris.
El miracle basc, que ho és en part, però de resultat, s’explica perquè han gaudit d’una autonomia econòmica que ha permès construir un model econòmic lligat al seu tarannà. La condemna dels Països Catalans, és que tarannà en tenim, però de recursos, l’ injust sistema que ens ofega no els dona.
L’ espoli fiscal al que ens tenen sotmesos, ja que parlem d’atur, feina, salaris i demés, ens està provocant un dramàtic espoli social. El miracle basc, com el navarrès, és el de tenir una major quota de llibertat de la que tenim nosaltres.