Article publicat a Serra d’Or, núm 607-608, del juliol-agost del 2010
A la novel•la Sense destí, mentre reflexiona sobre la seva experiència personal com a deportat a Auschwitz i a Buchenwald, Imre Kertesz assegura que: “Per a Europa, la cultura judeocristiana és com el baix continu per a una orquestra: no se sap mai que hi és ni s’hi pensa; però, si desapareix, tota l’orquestra desafina”. I, certament, al llarg del segle XX Occident ha “desafinat” arribant a horrors fins aleshores inimaginables. Tant és així que Stefan Zweig prefereix suïcidar-se i deixar-nos el llegat de l’enyorança d’un passat perdut en el seu pòstum El món d’ahir. Memòries d’un europeu. I, d’alguna manera, Marcel Proust també pretén recercar el temps perdut en l’ofici d’escriptor, quan la malaltia i la guerra li permeten prendre consciència de l’extrema vanitat de les temptacions mundanes. Malauradament, però, de vegades, l’esforç per elevar-nos per sobre de la ignorància és precisament allò que ens aboca a la nostra perdició, tal com, en certa mesura, li succeeix al dimoni d’El Paradís perdut de John Milton.
Sigui com sigui, l’única manera de no perdre’ns és construir el futur sobre els fonaments de l’honestedat. I, en cas de dubte, en lloc dels camins sempre massa temptadors situats en la còmoda ombra del poder, cal escollir els viaranys de l’esforç intel•lectual amb la veritat, i del compromís emocional amb els febles, els necessitats i els perseguits. Així, com Ungaretti a “San Martino del Carso”, Joan Sales també recorda els seus companys caiguts en defensa de les llibertats nacionals de Catalunya. I lamenta l’enormitat del buit que li ha deixat la seva pèrdua: “Ombres evaporades, rosada del matí / que no coneixerà l’angoixa d’envellir”. I, simultàniament, constata que els seus “ossos al sol recuits”, “sobre els erms oblidats” seran un testimoni etern, perquè amb el seu martiri “el feix dels anys estèrils, més pesants com més buits, / no us farà ajupir mai als peus de la Mentida”.
