Us parlaré d’una dona de tradició metodista, treballadora i recta, que creia en l’esforç i amb el treball competitiu com l’única manera de desenvolupar l’economia en llibertat i prosperitat. Una dona que va forçar una Llei perquè els ajuntaments celebressin els seus plenaris amb públic (1960). Va votar en contra el seu partit -conservador- quan volien restaurar el càstic públic a les escoles (1961). Va promoure una política de vendre les vivendes municipals als seus llogaters, fent-los així propietaris. Va ser una dels pocs parlemantaris en donar suport a la despenalització de l’homosexualitat. Va donar suport a una proposició de Llei per legalitzar l’avortament en cas de deficiències psíquiques o físiques de feto o incapacitat de la mare per fer-se càrrec del fill. Una dona que va sobreviure a un atemptat brutal que va guiar la vida dels britànics durant onze anys (1979-1990).
També va ser una dona rígida, difícil, impopular, implacable amb els seus enemics, però grandiosa pels seus seguidors. La seva política monetària i moltes de les seves impopulars decisions liberals van ser un drama nacional, però alhora han demostrat al llarg dels anys que va treure el Regne Unit de la depressió dels setanta per ser el primer estat d’Europa en recuperar-se durant el creixement dels vuitanta. Per acabar sent -la city londinenca- un dels poders financers més forts del món, a més de tenir un atur molt reduït.
Una dona obstinada que tota nació voldria tenir pel seu amor infinit a la seva pàtria i per defensar amb ungles i dents el seu territori amb raó moral o sense. Una gran dona sorgida d’un món encarcarat en l’Anglaterra tory postguèrrica i que entre homes antics i rabassuts va saber florir com un llir entre cards. Pels que l’hem odiat per decisions inhumanes, la respectem per ser una adversària brillant.
Aquests són els pensaments volàtils que em surten després d’haver vist la pel·lícula que acaben d’estrenar sobre la vida de la Dama de Ferro. Sense dubte un bon film que ensenya una meravellosa i sublim Meryl Streep fent de Thatcher, i que, malgrat la història s’encalla a vegades en la seva vida més complicada exalçant la seva possible demència actual, és una pel·lícula ben feta que agradarà als amants de la política i la grandesa d’una nació potent. Vegeu-la, us la recomano.
Com diu un bon amic, ‘el bolso de la reina d’Anglaterra és el capitalisme’, i jo hi afegiria el de la Maggie també. Of course!
