S’ha d’escoltar a l’enemic. Acostuma a ser el millor conseller, i ara mateix el ministre espanyol Margallo, declarant que només amb una DUI serà possible la independència catalana, ens ha donat gentilment la recepta. Però tranquils, que aquí s’ha fet veure discretament, passant de puntetes, que Margallo ha dit una provocació, una boutade per ofendre, i s'ha conclòs que “ja sabem com són els espanyols. Ni cas…”. I és una pena, perquè el ministre no ha fet res més que dir la veritat i donar la clau als catalans per aconseguir el seu suposat anhel de llibertat. Però, és clar, com que justament l’últim que volen els catalans és resoldre la seva confusió, perquè això suposaria agafar el brau per les banyes havent de violar la llei espanyola, han llençat a l’acte la clau de la seva presó que els oferia el ministre espanyol, talment els hagués cremat a la mà. Res estrany. La veritat cal escoltar-la i després assumir-la, i això seria demanar massa a la llar d’infants catalana. Les paraules de Margallo han passat ràpidament per alt perquè aquí incomoden, feliçment distrets com estan els catalans amb Vies catalanes i focs artificials diversos, mentre fan també orelles sordes a l’escandalosa buidor, a la impostació del seu president exhibida en el discurs institucional televisat. Mas va parlar de “Full de ruta” (?), de “transició nacional” (?), de “formes d’estat” (?). En fi. Cap full de ruta, doncs. Paraules i més paraules boniques que llàstima que no signifiquin res. Llàstima que només facin que negar justament el full de ruta de què parla el president. Llàstima que no deixin ni tan sols entrellucar ni un bri de projecte polític real per tirar endavant la independència. I de fet no calia ni tan sols entendre el que deia el president Mas en el seu discurs. Un xinès, observant la impostació histriònica en el gest i el to de la seva veu, s’hauria adonat a l’acte de la falsedat que matusserament amagava.
Això sí, un èxit espectacular, la Via catalana. Era d’esperar. En això d’encadenar-se els catalans són experts. No necessiten que els ho faci Espanya, ja s’ho fan tot solets. Dos nois em preguntaven l'altre dia estranyats per què no participaria jo a la Via catalana, i els vaig respondre, no cal dir que amb el màxim desig d’equivocar-me, que no hi participaria perquè no em sembla que això de la Via servirà de res més enllà de l'èxit intrínsec de la cadena humana i de l'eufòria de la Diada, i que per tant em quedaria a casa. Un d’ells em va replicar picat que si em pensava que quedant-me a casa serviria més, i li vaig haver de repetir el que li acabava de dir perquè, o no em va entendre, o es veu que no m’havia expressat amb prou claredat. I tot seguit, visiblement molestat, l’altre em va etzibar que la meva postura em posava al costat de Jiménez Losantos. Sensacional. Li vaig respondre que es dediqués a donar classes de demagògia, que es guanyaria bé la vida, però em va replicar convençut que no, que res de demagògia, i en veure’l igualment cofoi de l’estupidesa que m’acabava de dir, vaig deixar-ho córrer mentre pensava coi, bé que tu, igual que jo, vas estar en el seu moment contra l’Estatut… igual que el PP, no? En fi. Res, deixem-ho córrer, que no hi ha res més bonic que veure un poble encegat d’il·lusió perquè s’acosta el dia de Reis, i no és qüestió d’aixafar-los més del compte la guitarra.
Inutilitats a banda, hi ha un fet recent que encara no he pogut pair, i és la derrota olímpica de Madrid 2020. Aquella nit, de debò que no vaig poder dormir. Estava deprimit. Quina decepció. La il·lusió que em feia que concedissin els JJOO a Madrid era indescriptible, feia molts anys que no la sentia. Al meu entendre la derrota de Madrid 2020 ha suposat una tragèdia per a Catalunya, i per diverses raons que m’estranya que ningú més no hagi exposat. Per començar, em sap greu que el fracàs madrileny hagi hagut de ser tan dolorós per a TV3, tenint en compte l’esforç esmerçat inflant-nos el cap durant setmanes sobre la candidatura espanyola, fent-ne fins i tot reportatges, mentre curiosament no ens oferien la mateixa informació de les altres dues candidatures. Es comprèn, però: Estambul i Tòquio eren candidatures estrangeres, i en canvi Madrid era la nostra candidatura, ben simpàtica i ben espanyola, ella, no caldria si no. Igual de simpàtica i nostrada que TV3 , que per alguna cosa és “la teva”. En fi. Comenceu a entendre el perquè de la tragèdia?
Ei, però això no és tot. Imagineu-vos com deuen estar patint ara mateix els catalans, inclosos el 90% dels independentistes, sabent que no podran animar els esportistes catalans de la Selección, i per tant sabent que no podran animar la Selección; imagineu-vos quina tragèdia no poder dir un cop més, cofois, “que els catalans hem guanyat” tantes medalles. Intolerable. Imagineu-vos la tragèdia que suposa no haver pogut comprovar com, amb l’eufòria de la hipotètica adjudicació dels JJOO de Madrid i el consegüent rentat de cervell espanyol per alimentar-la, tot d’estelades desapareixen de cop dels balcons perquè ja està bé de ser tan antipàtic amb el simpàtic i olímpic veí. Imagineu-vos, doncs, l’espectacle que ens hem perdut en no poder veure l’espectacular baixada de soufflé independentista que s’hauria produït d’haver estat Madrid l’escollida. No m’ho invento. És una simple llei física sobre l'efervescència: tot el que puja estúpidament de cop, baixa en conseqüència estúpidament de cop.
I per acabar, el més important de tot, i que fa que el fracàs de Madrid 2020 hagi estat per als catalans més tràgic que les tragèdies d’Eurípides: imagineu-vos qui hauria pagat, per variar, la festa olímpica madrilenya i el que hauria suposat per als préssecs catalans: la ruïna definitiva de Catalunya. Un bé de Déu, la ruïna catalana. Hauria estat fantàstic, definitiu per tirar endavant d’una vegada la independència. Però no. Ben pensat, ni així. Aquest poble, ni arruïnat del tot no reaccionaria amb la contundència que cal. Ni així no curaria. Ni així no curarà.
Nota: Faig saber als meus heroics lectors que, a partir de final d’aquest mes de setembre, deixaré d’escriure aquí al Directe per fer-ho al meu blog personal http://ricardbiel-unaltrejuny.blogspot.com
Ricard Biel
