Preocupats pel dramatisme de la quotidianitat ens costa allargar la vista per veure el sentit històric del moviment en el que estem immersos. Les conseqüències de l’acceleració de la revolució tecnològica, el canvi d’hegemonia mundial i la seva conseqüència geoestratègica, el paper dels poders públics…
Per diversos motius, m’ha tocat repassar estudis sobre el pas de la baixa edat mitjana a l’etapa moderna i em reafirmo que l’actual cicle trenca amb un d’anterior de 500 anys. Fins a l’autonomenat descobriment d’Amèrica, els embrionaris estats europeus no van fer el salt cap a imperis colonials que van desplaçar per primera vegada en la història de la humanitat, l’hegemonia econòmica des de l’extrem Orient cap a aquesta península asiàtica occidental, anomenada Europa. Ara a l’inici del segle XXI l’hegemonia torna cap a Orient, havent passat abans per la de la primera colònia europea alliberada, els EUA.
Les elits tardomedievals van trobar en les monarquies autoritàries i absolutistes una forma de perpetuar i augmentar el nivell d’extracció sobre les capes populars: la pagesia sotmesa al tardofeudalisme i la nova burgesia comercial que creixia a les ciutats fruit de la primera globalització. Aquestes noves castes van imposar-se per les armes a la competència més propera, assimilant a poblacions i territoris abans independents com a propis (és el cas de Catalunya i la Corona d’Aragó i tantes altres antigues nacions medievals sotmeses entre el 1500 i el 1800) i endegant una continua guerra amb aliances alternatives entre els nous estats per estendre la seva influència territorial o el seu imperi global.
En aquell moment ja s’escindeixen les tradicions europees, entre les absolutes i colbertianes, amb gran intervencionisme de l’Estat i l’alimentació d’un protocapitalisme nascut sota les faldilles i el control d’aquell, com és el cas de França i Castella. O la línia liberal i parlamentària, pròpia de Gran Bretanya, Països Baixos, Catalunya o algunes de les repúbliques germàniques o itàliques abans de la unificació, que optaren per la permeabilitat a la nova burgesia en els òrgans de govern protoparlamentaris sense que l’Estat substituís la tasca que li tocava als particulars.
En el mateix moment, aquests dos comportaments tenen una translació en el tipus de fonament dels nous estats. Els uns, els absolutistes, consoliden una unitat basada en el concepte: “un rei, una fe i una llei”, aniquilant qualsevol vestigi de diversitat política cultural o econòmica, França i Espanya. Els altres actuen com a agregació de nacions a les que respecten símbols, estructures estatals, idiosincràsia com el cas de la Gran Bretanya o l’Imperi austrohúngar.
Mirin vostès un mapa d’Europa on davant dels canvis d’hegemonia i de model econòmic s’està responent amb més flexibilitat i on no hi ha manera d’abordar cap de les reformes estructurals necessàries perquè el problema ja està en els fonaments autoritaris, oligàrquics, elitistes, intervencionistes dels Estats respectius.
I quan alguna part del territori d’aquests estats antiquats es rebel.la contra la fi d’una decadència anunciada, la reacció no és esperonar i protegir el catalitzador del canvi, sinó liquidar-lo. Fa 500 anys l’embrió d’Espanya, no consumada fins al segle XIX, es va basar en l’expulsió de les minories culturals i religioses (jueus i moriscos) que alhora eren claus per l’activitat econòmica i innovadora.
Va continuar amb la persecució, amb l’abús de l’imperi de la llei (els sona actualment en boca dels polítics-buròcrates de Madrid?), de qualsevol dissidència. S’utilitzà la no separació de poders (com ara) per girar l’aparell repressiu de la Inquisició i les Audiències en contra dels sospitosos desafectes començant pels conversos, seguint pels il·luministes que preconitzaven una via religiosa fora de l’estructura estato-eclesial, relacionats ambdós amb les revoltes comuneres de Castella i agermanades de València i Mallorca, on la casta oligàrquica aristocràtico-feudal va eliminar la competència de la incipient burgesia comercial i urbana.
A Catalunya, aguantarem fins el 1714; i després no van aconseguir assimilar-nos per sort; sinó això seria Marsella, o Andalusia. Per cert, els primers conflictes seriosos entre la monarquia unificada i la Generalitat de Catalunya es produïren entorn precisament de l’abús partidista de la Inquisició per part del Rei. I també per les reiterades demandes d’exaccions econòmiques per finançar guerres imperials inútils. No ha canviat gran cosa en el fons.
Però el cicle dels 500 anys s’ha acabat. Aquells estats mal forjats no són capaços d’adaptar-se las nous temps. I la casta pot intentar retardar el procés de descomposició, però no ho podrà aturar.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2014/10/els_origens_de_tot_plegat_61037.php
