Canviem radicalment d’espai. Aristòtil, va encarregar l’estudi comparatiu de 158 constitucions de ciutats i Estats de tot el món. La conclusió de l’anàlisi ve a dir: el model polític perfecte, no existeix. La política és l’adaptació permanent a les circumstàncies. Per als qui fan i desfan en política, això ha derivat en sinònim d’agonia.
I potser és seqüela del nostre present -espai a on massa sovint el temps se’ns fa vell i els quartos necessaris, i cap dels dos acostuma a ser sobrer-, en el qual cerquem, amb malaltissa immediatesa, corregir les situacions generadores d’incertesa. I encara més. Potser, davant l’evidència de la nostra ineficàcia, davant de la nostra petitesa, ens abandonem, per voluntat pròpia, a la sort d’algun pastor carregat de raons. Al meu entendre, aquest és el motiu de la fòbia cap el que entenem per política.
Suposem que som ciutadans de Denver. La nostra situació és desesperant perquè creiem haver-nos quedat sense raons que resolguin el constant escepticisme. Per calmar l’ànsia, seurem al voltant d’un pobre desgraciat -a qui prèviament haurem obligat a unes quantes rondes-, esperant contundents promeses i garanties. Talment com si es tractés d’un oracle. Al cap dels anys, quan és possible contrastar esperança i realitat, el desengany serà inevitable.
En definitiva, doncs, diria que l’agonia generalitzada vers la política –agonia, que per cert, ve del grec i significa guerra– passa per: d’una banda, saber prendre’s les coses serioses d’una manera menys seriosa. I de l’altra, els polítics s’han de prendre menys seriosament ells mateixos, i més assenyadament les circumstàncies.
