L’optimisme estúpid i letal català

Un lector subnormal em retreu el meu, segons ell, pessimisme. Un pessimisme que es veu, també segons ell, que no aporta res de positiu a la causa (nacional catalana, suposo). Jo li responc que faria bé de dedicar-se a la seva causa abans de dedicar-se en condicions a ‘la’ causa. Li dic que faria bé d’activar el seu rovellat funcionament neuronal abans de dedicar-se a cap altra causa que no sigui la seva personal. Naturalment, no tinc mitja esperança que ho faci, però en tot cas seria només d’aquesta manera com s’adonaria que, justament, enfocant les coses des de l’estúpida idea optimisme-pessimisme, està enfonsant la seva causa nacional, exactament per la mateixa raó optimista que l’enfonsen la majoria de catalans optimistes com ell. I perquè no s’ofengui ni s’espanti, li afegeixo que, malgrat tenir ell un problema personal, no cal que s’hi posi pedres al fetge, perquè el problema està perfectament tipificat, i principalment per Espanya, que es frega les mans amb l’optimisme català i les seves conseqüències. I és que el problema d’aquest lector que no sap llegir és comú a la majoria del seu poble català talment com una grip hivernal, tot i que val a dir que, a diferència de la grip, no té cura.
 
Per descomptat, tal com ja apuntava el gran Schopenhauer a L’art de tenir raó, passa amb el 99% de la gent que, a manca d’arguments, recorren a la perdigonada per tenir raó peti qui peti. La veritat és el de menys, la qüestió és sortir-se amb la seva: que si “jo no t’he insultat”, que si “qui t’has pensat que ets”, etc. En fi, les desqualificacions gratuïtes previsibles i habituals que em sento dir des que vaig deixar de balbucejar als dos anys, a manca de mig argument per rebatre’m. Mentre desqualifiquen, no argumenten. I si no argumenten és perquè senzillament no tenen cap argument per replicar-me i en canvi molta necessitat de tenir raó. I tot per no semblar febles; i tot perquè abans rebentarà el món que reconeixeran que el seu castell mental i vital és de paper de fumar. La indigència espiritual té aquestes coses. En fi, vaig pensar que no valia la pena continuar discutint. Hi ha coses que, si cal explicar-les més val deixar-ho córrer.
 
Sobre aquesta qüestió recordo haver-ne parlat seriosament amb un parell de pamfletaris optimistes del país. Els dos m’esgrimien el mateix, i cito més o menys textualment: “Ricard, no pots pretendre que insultant d’entrada i llançant un missatge negatiu a aquells a qui vols convèncer, els arribis a convèncer de res”. Doncs bé, l’argument sembla impecable, oi? Llàstima que sigui totalment cert i alhora no ho sigui en absolut, i per diverses raons.
 
En primer lloc, perquè no sé qui els va enganyar sobre la meva voluntat de convèncer ningú, atès que només té sentit mirar de fer-ho quan penses que hi ha alguna cosa a fer. Però si creus que no hi ha res a pelar, com és el meu cas i justament per això em titllen de pessimista, de què coi has de mirar de convèncer? Però aleshores, per què escric? Bàsicament perquè és el meu medi com l’aigua ho és per al peix; perquè mentre escric no veig a ningú; per egoisme. Perquè així salvo la dignitat en pertànyer a un poble indigne.
 
En segon lloc perquè, quan de veritat miro de convèncer algú sobre qualsevol qüestió procuro llançar el missatge un sol cop, per no esgotar-me i conscient de la inutilitat que acostuma a ser l’empresa ja abans i tot d’exposar el primer cop el que penso. Tal com deia, hi ha coses que, si cal explicar-les…
 
En tercer lloc perquè em sembla d’una evidència palmària que, si el fet que el lector entengui o no les meves tesis depèn del que jo li digui o li deixi de dir aludint-lo al principi, al mig o al final de l’article, queda clar que en qualsevol cas, tant si el defineixo honestament com si li dic guaperes, no entendrà res. Ja deia Shakesperare que abans s’enfonsa un imperi que un prejudici. I ja deia Einstein que “només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana… i de l’univers no n’estic segur”.
 
En quart lloc perquè, el dia que els dos pamfletaris optimistes del guant de seda em demostrin que la seva estratègia d’ensabonar un poble que no val mitja merda no els estimula l’autocomplaença paralitzant i covard (tal com exactament passa) sinó que resulta que els fa pujar l’autoestima i, encara més, els fa pensar amb la claredat necessària per aconseguir l’objectiu d’independència, aquell dia ho reconeixeré a l’acte, escriuré articles d’un optimisme, aleshores sí, fonamentat, ploraré d’emoció, els felicitaré i els pagaré un cigaló de Bayleys i tot.
 
En cinquè lloc, perquè no hi ha res més pessimista que amagar el diagnòstic promovent un fals optimisme. Aleshores, l’optimisme és letal. Contra el fals optimisme, doncs, raons.
 
Vaig exposar als dos pamfletaris optimistes aquestes cinc  raons, però es va fer el silenci, suposo que perquè no els devia insultar. I naturalment, no era un silenci reflexiu. Continuen amb el seu optimisme. I és estrany, perquè encara espero la seva rèplica als meus arguments. En fi. Per arrencar a córrer i amagar-se darrere de Mart… abans no hi arribin.
 
Ricard Biel