Fa uns mesos vaig escriure un article en què lamentava el rei al cos del senyor Alfons López Tena. Malauradament, ara he d’escriure aquest altre obligat per la mateixa raó arran del lamentable capteniment de la vedet Tena en haver renunciat a organitzar les consultes de Girona per la independència. Naturalment, tothom és lliure d’acceptar o de rebutjar el que li sembli, però les coses s’han de situar en el seu context, i en aquest cas en aquesta ciutat hi va haver ampla majoria a favor que l’equip de Tena s’encarregués de l’organització, amb només cinc vots en contra per part de la CUP. La qüestió pertinent, doncs, és si el senyor Tena va avisar abans de tal votació que estava disposat a acceptar la tasca només si hi havia unanimitat en el resultat de la votació. Va avisar d’això, el senyor Tena? No, no ho va fer. Per tant, cal concloure que només algú pagat de si mateix és capaç d’actuar així, talment com un rei dèspota; algú puerilment capriciós, sense cap respecte pels altres i, concretament, per la democràcia que curiosament diu defensar organitzant unes consultes que són justament el paradigma de la més impecable democràcia.
Més enllà, però, de la ja més que contrastada baixa qualitat humana del senyor Tena, i que això, a son torn, contrasti amb la seva gran vàlua com a professional organitzador -com va quedar ben palès a Osona-, el resultat de la seva irresponsable actitud amb Girona ha estat, a més de decebedor, nociu per a l’independentisme, que veu amb desencís una vegada més com els personalismes passen davant del país, i en un moment en què totes les forces, tota la unió i complicitat independentista per tirar-lo endavant són pocs; un país que tot just està adquirint, amb la qüestió precisament de les consultes, un bri d’autoestima que no pot ser enterrat miserablement de cap manera per l’ego de ningú. Això és el que, si més no, ha alimentat el senyor Tena a Girona, i el que resulta imperdonable.
En la tasca de construir la nostra llibertat nacional al llarg d’aquest any que, al meu entendre, tal com estan les coses suposarà caixa o faixa -per sort- per al nostre futur com a poble, no hi ha més rei que el país i no hi ha més reina que la independència. La resta som peons, els uns amb capacitat de lluir més en la jugada final que els altres, igualment necessaris. El problema és quan un dels peons s’equivoca creient-se el rei. I no perquè faci el ridícul, que també, sinó perquè acaba enderrocant el rei de veritat, a qui, com a peó que en realitat és, hauria de defensar. Ni el rei, la reina, ni la resta de peons en tenim la culpa. I això ho diu un servidor, un peó independentista ben republicà.
