Particularment, em considero dels que mai no hem estat uns grans entusiastes del canvi a l’Euro (en línies generals, partidari de la suficiència de les sobiranies dintre del conjunt que es vulgui però sempre respectant les diferències i particularitats de cadascú).
I, en aquest sentit, opino que en aquesta operació els països han perdut una part del seu bagatge com a tals, encara que, dit col·loquialment, acceptaria aquesta acció més per la comoditat que representa al viatjar pels països adherits que per la obligació que he tingut d’anar-m’hi adaptant pel dia a dia… si, o si.
Tant els països que a l’any 1999 varen optar pel canvi com una millor fórmula econòmica pel futur, com els que s’hi han anat afegint i els que tenen previst adherir-s’hi han renunciat a part de si mateixos per invertir-ho en una aposta comuna que, de moment, no els hi ofereix aquella unió forta i potent que s’anunciava, potser per la manca d’una estructura econòmica i política suficientment sòlida que hauria d’haver anat de la ma de la “col·locació” de la moneda unitària.
Fa un temps vaig sentir unes manifestacions, en teoria perfectament creïbles i que no veig que hagin tingut la, crec jo, deguda repercussió, que han posat més llenya al foc de les meves ara ja dominades reticències al respecte. Apuntaven en el sentit de que l’”operació euro” no va ser més que un pacte entre Alemanya i França per segellar una pau, visualitzada comercialment, per l’enfrontament polític que històricament estaven arrossegant i ja volien enterrar, i la majoria dels altres països d’Europa no varen poder quedar al marge per seguir estant, d’alguna manera, endollats al corrent comercial degut al seu, poc alguns i relatiu tots, pes específic dintre del concert europeu que, dit sigui de pas i ara per ara, a través de l’euro és de la manera més palpable que es pot identificar.
Amb un aparell polític no massa consistent, si que pot marcar algunes directrius internes però ben poc pot influir en els aspectes socials del món. Les rotatòries presidències a l’Eurocambra de Brussel·les entre els estats que hi pertanyen no serveixen per gaire més que per cobrir l’expedient, amb prous maldecaps en el propi de cadascú com perquè, en mig any que dura el torn, es vulgui entrar en quelcom més ambiciós. I potser també perquè, si exceptuem Alemanya i França, cap dels altres te els suficients números per poder-ho intentar.
I, una altre curiositat respecte a l’euro: L’Unió Europea, ja amb 27 estats inscrits i amb l’entrada prevista pel 2012 del Principat d’Andorra i amb la, ara ajornada pel 2013, de la Rep.de Croàcia només compta amb 17 (una mica més del 60%) que han adoptat l’euro en detriment de la seva pròpia moneda, sembla ser que sense cap pressa per fer-ho pels darrerament adherits i quedant-ne encara al marge, per exemple, el Regne Unit, Dinamarca o Suècia. O Noruega, la Confederació Helvètica (Süissa) o la Federació Russa, d’entre els que ni tan sols són membres de l’U.E..
No es pot dir, baix cap concepte, que aquests estats siguin nouvinguts o sense cap rellevància dintre d’Europa llavors, perquè encara no els interessa el canvi a l’Euro?.
Pels estats emergents, procedents de les segregacions dels antics territoris dels Balcans o de la U.R.S.S. tan els hi és, o millor dit, els hi representa una manera immillorable d’integrar-se a un mercat que, segurament pel seu propi impuls els hi hagués resultat molt més costós i llarg en el temps però, pels Estats ja “tocats i posats”, o hi havia una confiança cega en el projecte, o molt negre veien el seu esdevenir i no ho deien, o be havien enganyat a propis i estranys al no ser el que semblaven i volien aparentar i s’hi han vist dintre sense poder dir ni “mu”.
Publicat al http://reusdigital.cat el març-2011.
