El sistema de caixes catalanes ha aportat molt al país. Sobretot perquè té una presència capil·lar al territori, i ha generat llocs de treball qualificats a moltes comarques. A més a més, ha facilitat una comunicació fluïda amb el teixit industrial. És per això que em preocupa, i molt, el Fons de Restructuració Ordenària Bancària, el famós FROB. Amb aquest pla, el Govern espanyol mig obliga les caixes catalanes a fusionar-se per tal de poder accedir a préstecs. Així, si les caixes catalanes no poden tornar els préstecs, el Govern espanyol se les quedarà. La jugada de Madrid només es pot qualificar de mestre: amb els diners dels contribuents catalans atorga préstecs a les caixes catalanes (a través del dèficit fiscal) i, si les entitats no poden tornar els préstecs, s’apropiarà també dels estalvis dels clients catalans. En fi, em sembla que entre tots ho hem de denunciar amb totes les forces.
D’altra banda, deixeu-me dir que la Caixa Catalunya ha estat una de les entitats que més ha jugat al crèdit immobiliari, i és per això que es troba en una situació especialment delicada. M’imagino que l’actual president, en Narcís Serra, o els dos expresidents José Montilla i Celestino Corbacho hi tenen alguna responsabilitat. Fins i tot també podria ser que aquestes persones expliquessin el silenci que envolta l’acceptació de les condicions imposades pel govern espanyol amb el FROB.
Si voleu llegir més sobre l’argúcia del FROB, us enllaço l’article que m’ha publicat El Punt ‘El model de caixes‘.
