Vivim un any, aquest 2013, i molt especialment des d'aquest mes de juny, que fa tres-cents anys de moltes coses que varen implicar la fi de les llibertats dels catalans. I justament avui divendres 28 de juny de 2013 fa tres-cents anys que l'ambaixador català a Londres, Pau Ignasi de Dalmases, aconseguia reunir-se per única vegada amb la reina Anna d'Anglaterra al Palau de Kensingnton per insistir en què qualsevol acord de pau amb Espanya passés per la preservació dels privilegis dels catalans, és a dir, pel respecte escrupulós de les nostres Corts i Constitucions per part de Felip V de Borbó. És evident que res no va anar com desitjaven els catalans i avui som a les portes del regnat de Felip VI.
Una bona manera de veure com va acabar l'anomenat “The Case of the Catalans” és llegint “Lliures o morts” (Columna Edicions), que us permetrà comprovar des de la novel·la històrica com varen transcórrer aquells mesos de l'anomenada traïció anglesa.
En tot cas m'ha semblat oportú i curiós compartir aquest fragment de la carta que l'ambaixador Dalmases va adreçar als consellers de Barcelona i al Braç Militar de Catalunya relatant aquella trobada amb la reina:
“Lo mateix dia, dimecres 28 del corrent, a las set de la tarda, en lo Palàcio de Kinsington, tinguí audiència de esta reina, que me rebé ab la maior afabilitat. Li parlí ab la eficàcia que sabí y expliquí llargament lo motiu de ma comisió, pues durà mon discurs més de un quart de hora y altre tant o més la interpretació de milord Peterborow ab qui aní a palàcio y qui volgué afaborir a vostra excel·lència y honrrar-me a mi, sent intèrprete. Luego posí en sas reals mans la representació que remeto inclusa a vostra excel·lència y, admeten-la sa magestat, se dignà respòndrer-me que havia fet lo que havia pogut per Cataluña y que ho faria encara, procurant per tots los medis posibles la seguretat y lo cumpliment de tot lo que se li havia promès y havia obtingut per nostra pàtria, expresan-me que tot lo que havia fet y faria era de tot son cor y del molt amor y voluntat nos tenia. La resposta fou en inglès y la interpretació de milord. Li doní las gràcias y me retirí, dient antes a sa magestat que yo quedava en sa cort fins tenir nous ordes de vostra excel·lència, que, en lo interin, celebraria ma obediència los que sa magestat se dignàs dar-me, invigilant sempre al que pogués conduir
a la maior utilitat y maior alívio de vostra excel·lencia. A què respongué la reina que se n’alegrava y que sempre tingués què comunicar-li ho podria executar. Esta última circunstància me previngué milord Peterborow que digués a la reina, añadint que podían arribar accidents en los quals fos de alguna utilitat y més quant lo marquès de Montnegre sols aguardava la resposta del paper donà a la reina per a partir de esta ysla.
Aseguro a vostra excel·lència he exit de un gran cuidado, segon los estorbos y embarasos me dèyan se havían posat y posàvan a ma audiència. Lo efecte produirà
la representació posí en mans de la reina ignoro. No crech puga ser dañós. Déu vulla sia de alguna utilitat, lo temps ho dirà y dels sucsesos avisaré ab puntualitat a vostra excel·lència.”
Com deia, ara farà tres-cents anys de moltes coses i de manera sovintejada fins a les dates fatídiques de les capitulacions de Barcelona 11 de setembre de 1714 i Cardona 18 de setembre de 1714. Allà no es va acabar res. Allà va començar tot. Ara no volem privilegis, només allò que és just: democràcia. Donec Perficiam.
