No són poques les veus que en els darrers dies s'alcen per defensar que una eventual consulta al poble català sobre el seu futur només podria ser plantejada si aquesta votació se sotmetés al pronunciament de la totalitat del poble espanyol, una afirmació que porta implícita, en si mateixa, la negació del dret a decidir dels pobles, per motius evidents.
I és que és obvi que si el poble espanyol, enlloc d'haver estat cridat a files, hagués estat consultat sobre la independència de Cuba, el resultat hagués estat un no ampli i folgat. La qüestió se situa en el terreny de l'absurd, com ho seria, en un altre àmbit, defensar que el divorci només pot portar-se a efecte amb el consentiment de tots dos cònjuges. El símil, en essència, no és tant distant com sembla. El divorci per voluntat d'una de les parts, actualment, està emparat per la legalitat espanyola i el dret d'autodeterminació dels pobles, per assimilació en l'ordenament nacional dels tractats internacionals ratificats per Espanya, també.
Sense la unilateralitat, el mapa de nous Estats reconeguts per Nacions Unides en les darreres dècades seria ostensiblement més discret. Difícilment, sense ella, ho aconseguiria el poble català, ja que pesen considerables raons econòmiques, i no només patriòtiques, que des de l'Estat espanyol es volen preservar. De fet, l'Oficina Estadística de les Comunitats Europees (Eurostat) ja va apuntar que Catalunya, com a Estat independent, seria el quart país europeu en renda per càpita, per davant d'Àustria, Suècia, Dinamarca, Regne Unit, Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Espanya i Itàlia, en aquest ordre. És comprensible, per tant, la negativa per part del govern espanyol a la consulta al poble català.
Unilateralitat reconeguda per la Cort Internacional
Ara bé, comprensible o no, la realitat és que no tenen fonament les afirmacions que sostenen categòricament que una eventual declaració d'independència unilateral per part de Catalunya, després d'un posicionament favorable del poble català en referèndum democràtic, seria il·legal. Així es desprèn del pronunciament de la Cort Internacional de Justícia de Nacions Unides de juliol de 2010, amb motiu del procés kosovar, en què afirmava que “no hi ha prohibició contra la unilateralitat en si” i que “en els casos d'autodeterminació i declaracions unilaterals d'independència, la legalitat constitucional vigent a l'Estat afectat per la secessió d'una part del seu territori no és vinculant ni rellevant”.
De fet, el propi tribunal va admetre que no existeix cap argument en la legislació internacional que prohibeixi la independència d'un país i que en els casos en què s'ha apreciat il·legalitat, aquesta “no és causada pel seu caràcter unilateral, sinó pel fet que estaven vinculades a l'ús il·legal de la força o s'havien comès altres violacions de la llei internacional”.
Saben que va ser unilateral? L'abolició de les institucions de govern catalanes pel Decret de Nova Planta, com també ho va ser el nomenament de Franco com a cap d'Estat i la imposició del règim dictatorial. I en cap d'aquests moments històrics va fer-se cap mena de consulta al poble. Ni al català ni a l'espanyol.
Evidentment, altres temps corrien i les formes, si no el fons, han canviat. Ara es vesteixen del que anomenen escrupolós respecte a la legalitat constitucional, oblidant deliberadament el seu article 96.1, que reconeix que “els tractats internacionals celebrats de forma vàlida, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l'ordenament intern”.
La negativa de l'Estat espanyol a celebrar un referèndum vinculant a Catalunya només s'explica, doncs, per la por instal·lada en una democràcia encara adolescent, que no sap si retrocedir a la infància o avançar cap a la majoria d'edat. La maduresa democràtica d'un país es mesura, precisament, per la capacitat d'aplicar, i no només d'enunciar, els seus principis i manaments democràtics.
