Joan Lluís Vives i March neix a València el 6 de març de 1492, el mateix any en què els Reis Catòlics decreten l’expulsió de les corones de Castella i d’Aragó de tots els jueus que no es converteixin al cristianisme. I, de fet, durant la seva infància i adolescència, la seva família pateix una constant persecució per part de la Inquisició, que dubta –no sense fonaments– de la sinceritat de la seva conversió. Fins al punt que, el 1501, la seva tia i el seu cosí són cremats a la plaça pública.
El 1507, amb tan sols quinze anys, Joan Lluís Vives entra a l’Estudi General de València, on cursa estudis universitaris durant dos anys, fins que el seu pare l’envia a l’estranger per estalviar-li el perill que la pressió inquisitorial implica per a tots els membres de la seva família. I el cert és que ell es doctora a la Sorbona el 1512, es trasllada a Flandes i estableix amistat amb Erasme de Rotterdam; mentre que el seu pare és cremat pels inquisidors a València i la seva mare morta vint anys enrere és desenterrada i les seves restes també són calcinades.
En aquestes circumstàncies, no és pas estrany que Erasme respongui amb un lacònic “Non plaquet Hispània”, quan l’inviten a visitar Castella i que el mateix Vives rebutgi incorporar-se com a docent a la Universitat d’Alcalà d’Henares. Mentre que, en canvi, accepta un càrrec de lector a Londres, on estableix una sòlida amistat amb Thomas More i amb la reina d’Anglaterra, Caterina d’Aragó. Malauradament, Enric VIII decideix divorciar-se de la seva esposa i arriba fins a l’extrem d’executar More, perquè s’oposa a aquest divorci.
I, davant l’horror que li provoca el gènere humà, Vives cultiva el seu vessant com a filòsof i moralista. I, especialment, es concentra en reflexionar sobre el paper de l’educació en la cultura europea.
Article enviat a l’Associació de Premsa Catalana el març del 2009
