Una de les mancances de no tenir Estat és la tímida recança catalana vers els herois, aquells homes i dones justos, com Ermengol Passola, que sota una dictadura genocida van tenir el tremp de dir no quan tants d’altres deien sí. Van viure per salvar-nos els mots, i la pàtria, i se’n sortiren: la nostra presència palesa el seu triomf, però que hi treballem ara en els mateixos camps i objectius que fa trenta, cinquanta o cent anys palesa també la persistència de les relacions de subordinació i dominació entre l’Espanya que ens vol fer desaparèixer i la Catalunya que no vol morir.
Els catalans, manllevant l’extraordinària i seminal El malestar en la cultura catalana, de Josep-Anton Fernández, “som però no existim. I tanmateix, com diu Slavoj Zizec, «el contrari de l’existència no és la no-existència, sinó la insistència: allò que no existeix continua insistint, maldant per la seva existència». La nostra feina consisteix a insistir en tots els fronts, tossudament, fins a crear les condicions per a la nostra existència plena, legítima, reconeguda. ¿Qui creurà en la nostra existència, si no nosaltres? Siguem radicalment optimistes: nosaltres i la nostra cultura no ens podem morir, ni ens poden matar, perquè ja estem morts. D’aquí la necessitat d’insistir i creure en la nostra existència. Però creure en nosaltres mateixos no es pot fonamentar en una fantasia de normalitat que amaga el trauma i oculta el conflicte, sinó en el reconeixement d’aquest conflicte i en el projecte i la possibilitat d’una emancipació joiosa. D’entrada, cal reconèixer obertament el trauma de la nostra subordinació, la nostra inexistència, la nostra escandalosa invisibilitat. Perquè els catalans i la nostra cultura no existim; per ser més precisos, som però no existim, perquè no disposem d’aparells d’Estat que ens donarien accés a l’existència reconeguda. Aquesta és clarament una situació insuportable, traumàtica, i com a tal difícilment simbolitzable.
”Davant d’aquest trauma, la via correcta no és l’afirmació d’allò que som: hi ha un fil conductor entre l’acte multitudinari al Nou Camp de Barcelona el 1981 i la gran manifestació sobiranista de 18 de febrer del 2007: tots dos tenien com a lema Som una nació, però el correlat polític d’aquesta afirmació, i tenim el dret a decidir, es podria considerar un performatiu fracassat, perquè en les condicions actuals no som ningú per dir aquestes coses. El camí a seguir és, més aviat, la plasmació simbòlica del nostre dèficit d’existència legítima, reconeguda, inqüestionada. Cal, per tant, donar nom a aquest trauma, i cal fer-lo visible. El ple reconeixement de la nostra posició dominada és el requisit per posar les bases de la nostra emancipació futura. I no hi ha dubte que, des d’un punt de vista polític dominant, els catalans –que «no som d’eixe món»– són una anomalia que és però que no hi hauria de ser: situats a la cruïlla d’Estats nació i excedint les seves fronteres, els catalans són un poble que, com la seva llengua, no està ni mort ni viu, que tossudament persisteix en la seva reproducció. Els catalans: vampirs sense imatge al mirall, homes invisibles que ningú reconeix, zombis transviumorts, catàstrofes en l’ordre natural d’Espanya, errors de classificació segons la lògica dels Estats”.
Només una llengua i una nació en plenitud d’Estat pot fer-li, a Ermengol Passola, justícia, perquè ell hauria pogut dir, com Lord Curzon, que si pensés que tot era per no res, que només escrivien en l’arena paraules que esborraria la següent marea, si hagués percebut que no treballaven per Catalunya en obediència a una llei més alta i una aspiració més noble, llavors veuria el vincle que subjecta Catalunya sota Espanya fer-se irreversible sense cap recança. És, però, perquè creia en el futur d’aquest país, i en la capacitat del nostre poble d’atènyer fites mai no assolides, que mantenia el coratge i tirava endavant. A cada català, quan fineix la seva feina, se li pot aplicar amb justícia la frase Has estimat la rectitud i odiat la iniquitat. No hi ha ningú que hagi servit mai Catalunya fidelment de qui no s’hagi pogut dir. Tots els altres èxits són fum i xavalla. Potser alguns dels nostres no en fem sinó una pobra aproximació a aquell ideal, però tot i així ha de ser el nostre ideal. Lluitar pel que és just, refusar l’imperfecte, l’injust i el mesquí, no donar preeminència ni a mà dreta ni a mà esquerra, no ser afectat per lloança o aplaudiment o rancor o insult –és tan fàcil rebre’n a Catalunya– no deixar mai que s’amargui el teu entusiasme ni el teu coratge s’esborri, i sempre recordar que l’Altíssim ha posat la teva mà en la més gran de les seves arades on als seus solcs germina i pren forma la nació del futur, fer-la avançar una mica, i sentir que entre el nostre poble has deixat una mica de justícia o felicitat o prosperitat, un tast de virtut o dignitat moral, una deu de patriotisme, una albada d’il·lustració intel·lectual, o un estímul pel deure, on abans no hi era: és prou, és la nostra justificació com a catalans, no cal res més com a contrasenya en aquest món, com a epitafi quan el deixes. Els herois no treballen per cap altre objectiu, ni accepten cap altre jutge que Catalunya. Tres hurres per Ermengol Passola!
Article publicat a l’AVUI l’11 de gener de 2009
