Heu vist mai algun polític reconeixent que s'havia equivocat i que els altres eren els qui tenien raó? Jo no en record cap i si el polític equivocat és de dretes, no tan sols no reconeixerà haver-se equivocat, sinó que intentarà desqualificar el seu opositor i no repararà si ha de dir múltiples mentides, ni si ha de calumniar o si ha de difamar. Això ho haureu pogut comprovar recentment. Els fets cronològics són els que varen propiciar que els governants catalans procurassin que el seu poble pogués exercir el dret a decidir amb una votació, superant tots els molts obstacles que els varen posar els governants espanyols. Quan no varen ser capaços d'impedir el referèndum esmentat, varen posar en marxa tot el seu aparell legislatiu per escalivar els que encara continuaven amb la seva dèria de rompre Espanya (així ho anomenen ells). El jutge Llarena va ser l'encarregat d'investigar els càrrecs que havien possibilitat una malifeta que no estava permesa a la seva Constitució, i aviar va començar a enviar gent a la presó, sense estar condemnats, ni sense haver fet judici. Tampoc no els va donar la possibilitat que poguessin continuar en llibertat a canvi d'alguna fiança. Això ho varen aprofitar uns quants per exiliar-se i anar-se'n a viure a l'estranger.
Per poder fer una bona escabetxina, el jutge Llarena va acusar els investigats de sedició i rebel·lió, com a delictes més castigats pel codi penal. Llavors varen sorgir dos bàndols uns que intentaven demostrar que no hi havia hagut ni rebel·lió ni sedició, i uns altres que donaven la raó al jutge i deien que hi havia hagut rebel·lió i a més comentaven que havia estat un cop d'estat. Quan sorgeix una contradicció tan gran entre persones que tenen una gran formació, sempre s'ha dit que el millor és que algú neutral que no tengui res a veure amb uns ni amb els altres hi digui la seva i aclareixi qui és que té la raó. Això havia sorgit quasi sense proposar-s'ho, ja que el jutge Llarena havia cursat una ordre d'extradició, que va fer que els jutges alemanys, per exemple, haguessin d'estudiar el cas de Puigdemont per veure si concedien l'extradició. Els jutges alemanys, que no tenen res a veure amb el PP ni amb el PSOE, ni amb Podemos, ni amb els “ce essa”, ni amb els partits independentistes, tothom hauria d'estar d'acord que representen un element completament neutral, però quan aquests jutges han donat la raó a una de les parts i han dit que no hi havia sedició ni rebel·lió, que l'únic que hi podia haver era malversació, i que es fiaven dels jutges espanyols perquè aquests decidissin si hi havia hagut la citada malversació, i, per tant, per aquest concepte estaven disposats a concedir l'extradició, cosa que automàticament suposaria que el president Puigdemont només podria esser condemnat per extradició, tota la colla contrària al dret a decidir ha posat el crit en el cel i ha manifestat que no volien que es fes aquest tipus d'extradició, a part de considerar els jutges alemanys com si s'haguessin posat de part dels catalans, és a dir, no han cregut ni en la seva neutralitat ni en la seva formació.
Doncs, aferrau-vos ben fort a la cadira. Quan els que defensaven la rebel·lió, la sedició i la insurrecció total ho han sabut, s'han posat a desqualificar la justicía alemanya, com si fos una justícia del tercer món i els polítics de dretes han volgut rompre amb els pactes amb la Unió europea, perquè troben que allà els maltracten. Tot això per no reconèixer que per una vegada amb la vida no tenien raó. Què esperen ara, que sigui el tribunal d'Estrasburg el que dictamini que no tenien raó? O ha de ser l'ONU? Per què no són capaços de reconèixer que el seu llibre de llibres, la Constitució no sempre té raó? Per què són incapaços d'entendre que el jutge de jutges Sr. Llarena, tampoc no sempre té raó?
I què me'n direu de l'entrevista entre Torra i Sánchez? Es va demostrar que no costava tant fer-la, quan l'anterior president Rajoy semblava que veure's amb el president català significava rompre's un os. L'entrevista no es va decantar a favor de cap dels dos participants. El president Torra va poder manifestar tot el que havia dit que diria i el president Sánchez va poder explicar tots els límits de les seves concessions, si és que n'arribava a fer cap… de concessió. Però com sol passar sempre en aquests casos, ningú no va quedar content. Els independentistes varen criticar que no s'hagués fet cap passa per a la consecució de la República. I els sobiranistes espanyols varen protestar perquè troben que amb els sediciosos i amb els rebels no es pot dialogar. Que no es pot parlar amb l'enemic, vaja! Ja serà molt si les trobades per dialogar es poden convertir en classes perquè qui no sap, aprengui. Això ja seria molt important! Per a mi, la qüestió més elemental és que tot això demostra la dependència econòmica que té Espanya de Catalunya. Si fos al revés, si Catalunya despengués econòmicament d'Espanya, amb la catalanofòbia existent, ja li haurien concedit el dret a decidir o l'haguessin expulsat com si d'un immigrant depredador es tractàs. La vida continua i moltes coses haurem de veure.
