Hi ha llibres de poemes la lectura dels quals provoca un estat anímic de curiositat per l’obra de l’autor. Llibres que obren una porta cap a una dimensió on la paraula esdevé un camí d’iniciació. Una llum, en definitiva, que ens revela dintre nostre la certesa que la vida és recerca. Llibre de revelacions (LaBreu Edicions, 2020), de la poeta Laia Llobera, té la virtut de ser un d’aquests llibres. Una experiència que no acaba amb la lectura dels seus versos. Ben al contrari, cal una reflexió en profunditat –una relectura que ens torni al sentit originari– per copsar millor l’abast d’allò viscut.
La poeta ens ho demana i, de fet, ens ho exigeix: “l’ànima té cos de paraula / cap pes, sinó / nuesa d’instant”, perquè l’ànima és el cos, verb i alè ingràvid: fondre’s en el mot per renéixer adés i ara. La poètica de Laia Llobera destaca per una percaça constant de l’esperit que alena en cada cosa fins a convertir-la en misteri. Perquè la vida està tocada per l’enigma, l’ésser només troba una resposta en la mística de les paraules: la fusió en l’objecte del saber en una sort d’alquímia que ens apropa a la veritat. No debades, per a Laia Llobera –ja era així a Boscana i també a Certesa de la llum– la poesia és una praxi amb un clar poder evocador de l’existència, una via de meditació sobre l’inefable que cada dia –la quotidianitat té sempre el seu revers– ens embolcalla i que cal tenir present si és que no volem oblidar la nostra condició mirífica.
En aquest context, la poesia de Llibre de revelacions esdevé un exercici de descobriment del propi ser interior. El cos, així doncs, com a matèria de l’esperit. El temple –la llar en la seva accepció filològica– on tenen lloc les metamorfosis on s’augura el destí que la poeta traça amb destresa oracular. La preocupació per l’avenir fa de Llobera una sibil·la en contacte sistemàtic amb el medi natural: “les senderes s’entreobren / i els auspicis innombrables / de presències a venir / es desperten i s’atansen / delta endins”. Allò que és extern –i geogràfic– s’emmiralla amb allò recòndit –i abissal: la natura, en tot cas, esdevé el marc on es desplega l’acció contemplativa de Llobera. El Theatrum mundi imprescindible per tal de poder intimar amb el saber que se’ns oculta. En aquest sentit, la poeta plasma un idil·li amb el paisatge. És la poesia de Llobera la recreació d’un locus amoenus?
Formalment, la poètica de Llibre de revelacions observa una sintaxi esquinçada, de versos fragmentats on el blanc del full articula els silencis a la manera d’una partitura. És com si l’autora explorés en allò minúscul la infinitud que habita el cos i el ser de cada cosa: “fragment d’infinit immutable / per transcriure més enllà del temps” on l’infinit, més enllà de qualsevol línia temporal, no és res més que el fragment d’una veritat intangible i, en conseqüència, sempre escàpola. Així doncs, Laia Llobera neda entre les aigües de les tradicions apofàtiques –també la medieval– que incorporen l’hermetisme com a via de revelació: “fragments impossibles / de poesia mai no dita” en una apologia del silenci que ens fa avinent la dimensió inabastable de la vida.
Llobera dona una importància capital a la temporalitat. De fet, crec no errar si situo en el centre de Llibre de revelacions la noció de temps, potser perquè la poeta no s’identifica amb l’època: “estat de la ment a vol d’ocell: / no ets d’aquest segle” i prefereix escollir la fortuna d’un estat atemporal en què “les fulles dels segles” li germinen a les mans o bé considerar-se, en una bella metàfora, “aljub mil·lenari”, una al·legoria on el receptacle –tornem a la idea de temple– és atuell i font de vida. Al meu entendre, hi ha una afinitat inevitable amb l’eternal de Rilke a Llibre de revelacions. I tanmateix, entre línies s’intueix la “tempiternitat”, segons el pensament de Raimon Panikkar: “la vida eterna es viu en els moments temporals”. Una cita que il·lumina aquest altre fragment d’un suggeridor poema de Laia Llobera: “molt a prop / de les coses sense nom / de la tarda que no és ara / sinó sempre”.
El Llibre de revelacions ens convida a indagar tot allò que és ingènit i imperible, homogeni i constant, i que forma part del ser que som nosaltres. Un ser en els altres, l’alteritat, l’altre eix central d’aquest recull on la paraula ens commina –també a través d’un lèxic exquisit– a no oblidar la ingravidesa de la nostra condició. Les mans com a espai on retrobar-se en una “riba estranya”, perquè tot encontre hauria d’elevar-nos a un sentit immaterial. El desig com a motor. Però, així mateix, el desig com una intuïció que ens impulsa a reconèixer l’altre de la mateixa manera que jo vull ser reconegut: “grana el desig / l’atles encès del paradís / per on s’apressa l’impuls de l’envit / ancorat en el misteri de dos cossos”. Els camins de la poesia són inescrutables.
