Llibertat religiosa socialista versus llibertat de consciència republicana

Arran de la interpel•lació que hem presentat al ministre Caamaño en el ple d’aquesta setmana, dimarts vinent es debatrà i votarà una moció en el plenari en què Esquerra demanarà que el govern presenti abans que no acabi l’actual període de sessions (és a dir abans de l’estiu) el projecte de llei de llibertat religiosa, que ha de substituir la llei de 1980. Val a dir que el PSOE ja ha compromès el vot favorable a la moció d’Esquerra, per la qual cosa a la tardor ja es podran iniciar els debats parlamentaris. Ens en sentim satisfets, perquè ho reclamàvem des que vam arribar, com a Grup parlamentari, l’any 2004 i perquè la vicepresidenta del govern una i altra vegada incomplia els compromisos.
No obstant, tampoc no ens hem d’enganyar, el debat i la batalla política serà dura, molt dura. Dins del PSOE, hi conviuen visions gairebé antagòniques. Des de personatges com Peces Barba, que no s’està de denigrar el laïcisme fins a Izquierda Socialista, militants de la neutralitat absoluta de l’Estat. Pel mig, Rodríguez Zapatero que, tot navegant per l’accidentalisme, és capaç d’afirmar que el laïcisme és l’adn de la democràcia i alhora negar-se a plantejar la modificació de l’estatu quo actual de les relacions entre l’Estat espanyol i el del Vaticà.
I els republicans no ens enganyem: no hi ha cap possibilitat de passar d’un estat pseudoconfessional a un d’aconfessional que avanci cap a la laïcitat sense qüestionar el Concordat, acord entre ambdós estats d’origen nacionalcatolicista, fill bord de la Transició, que converteix la religió catòlica en religió d’Estat.
I d’opcions, poques: o caixa o faixa!, O es tradueix en llei que allò fonamental és la llibertat de consciència (perquè hi ha tantes conviccions com persones) o es prima la llibertat religiosa, que en termes republicans és subsidiària de la primera. En definitiva, o l’Estat fa prevaler els espais cívics comuns a tots o prioritza els espais religiosos jurídicament protegits.
El PSOE es debat, doncs, entre construir un futur immediat laic o un de caràcter multiconfessional. Ens agradi o no, aquest darrer dividit en comunitats compartimentades, és a dir poc favorable a la cohesió social.
Quin PSOE prevaldrà? D’entrada la nostra divergència no és gratuïta. Després d’anys d’indolència en el desenvolupament legislatiu de les mateixes potencialitats laïcistes de la Constitució. Després de l’acomplexament de l’esquerra espanyola i catalana (què hi feia l’arquebisbe de Barcelona al Palau el dia de Sant Jordi beneint roses?). Després que l’aliança entre la dreta i la jerarquia catòlica (amb la complicitat in crescendo dels jerarques de les altres religions) hagin anat minant el discurs de l’esquerra… el PSOE viu en una total i absoluta desorientació. I en paguem les conseqüències! N’és prova el fet que, per exemple, a un dels ministres que té el segell de progressista, el d’Educació Gabilondo, no li caiguin els anells a l’hora de posar-se al costat de la Junta de Castella i Lleó en la croada a favor de l’exposició de simbologia cristiana en els centres escolars.
¿A qui afavoreix no voler reconèixer que la societat a l’Estat espanyol és, avui dia, una de les més laiques d’Europa? Al republicanisme ben segur que no. Perquè només serà possible, en l’actual context social multicultural i multireligiós mantenir la cohesió social si impedim que se’n surtin els qui recepten llibertat religiosa com a sinònim de coexistència de comunitats religioses organitzades, jerarquitzades i mantingudes per l’Estat.
Per això al ministre Caamaño, durant el debat, li hem preguntat com pensa protegir els ciutadans del dia de demà de les religions si el seu govern ni tan sols en el present ha sabut reaccionar davant dels atacs de la jerarquia catòlica, que no té cap mirament a l’hora d’atacar el poder civil amb els recursos (mai l’Església catòlica havia rebut tants diners com ara) que el mateix Estat impúdicament li lliura.
En fi, els de sempre atacant la democràcia des de la torre de marfil de la Conferència Episcopal. I els jerarques de les altres confessions reclamant la seva part del pastís, tot i que alguns tampoc no s’estiguin de sabotejar, també, les bases de la llibertat de consciència (recordeu el comportament de l’iman de Cunit).
D’aquí la importància de la batalla que just iniciem.