Llibertat i dret a decidir

                                Quan es va aprovar una llei que permetia que en un mateix local hi hagués una zona per a fumadors i una zona per a no fumadors, i que era suficient un cartellet a la paret que indicàs la circumstància, em semblava que l’havien aprovada un grup de persones que s’havien reunit per veure qui era capaç de fer l’acudit que més rialles provocàs. Era clar que no servia per a res, perquè el fum recorria tot el local i tant es perjudicava els que es trobaven en una zona com en l’altra. Quan es va aconseguir que es prohibís fumar a tots els llocs tancats i oberts al públic, em va semblar una llei feta per persones adultes; en canvi, vaig sentir una mena d’estranyesa i estupefacció quan vaig saber que un centenar de restauradors s’havien manifestat a Palma contra aquesta llei, tan encertada i saludable.
 
            Els i les manifestants anaven darrera una pancarta que deia “¡Por una ley justa! ¡Por el derecho a elegir!” I les paraules o expressions que més repetien eren “Volem fumar!” i “Llibertat!”, és clar, en castellà, hi tenen tot el dret. Pensaven que la llei és injusta, quan som moltíssims els qui creiem que és ben justa. També volien que es pogués elegir. Aquestes paraules em feien pensar en un partit polític que fa bandera del dret a elegir, que és el mateix que el dret a decidir, però només en segons que, com és el fet de voler elegir la llengua de l’ensenyament, sense voler pensar en la justícia que suposa el fet que el sistema d’ensenyament rebut fins ara és el que permet complir la llei, que obliga que es tengui un bon domini de les dues llengües oficials en acabar l’ensenyament obligatori. Centrant-nos en el problema de fumar, també és ben just que els no fumadors no hagin d’haver de fumar per força. Fins i tot, tenc dificultats per transitar per les voravies de la ciutat, per les quals vaig topant a diferents indrets amb vertaderes centrals de fum. També he de transitar per carrers plens de fumadors, que també em fan fumar per força, i encara no hem preparat cap manifestació per aconseguir que no es pugui fumar pels carrers transitats. Volen decidir si es pot fumar o no, si volen anar a 110 km/h o a 210 per la carretera, si han de beure més o menys tassons de vi abans d’agafar un cotxe (recordau l’expresident Aznar, que manifestava que ningú no li havia de dir quant de licor podia o no podia beure), si han d’aprendre en català o en castellà els seus fills en anar a escola, si han d’anar a un o a altre centre, però tenen ben clar que nosaltres no podem decidir si volem crear un nou Estat per viure, nosaltres no podem decidir autodeterminar-nos.
 
            Es queixaven els restauradors que la clientela els ha abandonat a causa de no poder fumar, quan no arriben al 30% les persones fumadores, i no volen reconèixer que allò que ha afectat la seva parròquia és la famosa crisi, ja que les persones que fumaven continuen anant als mateixos llocs, si la seva economia els ho permet. Com a mínim, això és el que ha passat a tots els països on s’ha legislat de la mateixa manera. Vaig haver de sentir com es devaluava una paraula preciosa com és “llibertat”. Per a mi, fumar no té res a veure amb aquesta paraula, sinó amb altres de significat contrari, com són drogoaddicció, presó, presoner del vici, dependència, etc. I si tenen la llibertat d’adquirir voluntàriament qualsevol de les malalties que produeix el tabac, s’ha de tenir en compte que després amb els doblers de tots, generalment, s’ha de pagar la seva curació i tractament, així que el concepte de llibertat queda totalment desvalorat.
 
            Una altra vegada vaig tornar a pensar en el partit que més està utilitzant aquestes paraules i que les sol esgrimir per defensar la llibertat d’escollir escola i d’escollir llengua, quan això no es pot fer, ja que les escoles tenen places limitades i la llengua de l’escola a una comunitat que en té una de pròpia, posada en perill de desaparició després de uns quants segles de persecució per part de l’Estat espanyol. Aquest Estat, si es vol dir democràtic, és a dir, si els governants i els governats volen viure en democràcia, han de restituir el mal que han fet, cosa molt difícil, però com a màxim s’han de posar en marxa tots els ressorts perquè aquesta llengua, la llengua catalana, pugui sobreviure o puguin viure els seus parlants utilitzant-la en el territori on és llengua oficial, i per poder utilitzar-la, la resta d’habitants l’han de conèixer, i per poder-la conèixer no existeix altra sistema més que el que s’ha emprat a l’escola durant més de trenta anys. Voler canviar aquest sistema és tornar a perseguir la llengua catalana i privar de la llibertat d’emprar-la a la comunitat lingüística i històrica que viu en el territori indicat. Voler canviar aquest sistema és tornar a governar dictatorialment. Per tant, si aquestes paraules amb tant de contingut i significat es van devaluant, n’haurem d’inventar altres o haurem de penalitzar els devaluadors a les urnes o disposar-nos a viure subjugats i retuts.