El producte interior brut de Catalunya és d’aproximadament 215.000 milions d’€ (Idescat, 2014). Té una dimensió lleugerament més gran que la de Finlàndia i Irlanda, i una mica més petita que la de Dinamarca. Si Catalunya fos un estat independent seria la tretzena economia de la UE. Prenent com a referència el nivell de despesa pública de l’estat espanyol (el 42% del seu PIB), el pressupost anual esperable, sense canvis significatius en el nivell de recaptació per cotitzacions socials i impostos, per a una Catalunya independent seria de 90.300 milions d’€.
També sense canvis significatius en el sistema de pensions, que té un cost anual aproximat a Catalunya de 15.000 milions d’€, quedarien disponibles per als pressupostos generals de la República Catalana de l’ordre de 75.000 milions d’€. El pressupost consolidat actual de la Generalitat de Catalunya i del seu sector públic és de 37.700 milions d’€. El marge de desenvolupament d’uns pressupostos socials de debò, i no de caritat, és espectacular en l’escenari d’un país independent.
Voldríem ser, com és propi d’una societat ambiciosa i avançada, un país millor, de primera línia quant a progressivitat fiscal, equitat i igualtat d’oportunitats. Això redundaria en una disminució de l’economia submergida que podria fer créixer el PIB a l’entorn del 15%, fins als 245.000 milions anuals. Suposant una pressió fiscal agregada d’impostos més cotitzacions del 45% del PIB, això deixa el pressupost de la futura República Catalana en un sostre de 110.000 milions d’euros. Imaginem la implantació d’una renda bàsica de ciutadania garantida i universal de 500 € al mes, amb un import agregat anual de 45.000 miliuons d’€, i la reestructuració de la resta de prestacions de protecció social per a evitar el sobredimensionament d’ajuts. Les necessitats del conjunt del sistema de pensions ascendirien uns 10.000 milions més en un càlcul conservador, i probablement creixerien força menys…
Queden 55.000 milions per a tota la resta. Fins i tot si som geopolíticament convencionals i ens imaginem un exèrcit modern i professional amb un cost del 2% del PIB (estàndard OTAN, equivalent a 4.900 milions anuals) queden de l’ordre de 50.000 milions per gestionar el sector públic. Les administracions locals actualment gestionen 10.500 milions d’euros a l’any, pel que un cop deduït aquest import encara quedarien de l’ordre de 40.000 milions per al govern del país.
Hi ha encara marge, a més, per desenvolupar polítiques fiscals pròpies que, tot i ser business friendly, eliminin la picaresca del bosc de deduccions i excepcions normatives de l’impost de societats, de la tributació per mòduls i de les sicav i altres instruments de caràcter especulariu. En paral·lel a això, un tractament just de l’impost sobre la renda que eviti situacions d’espoli confiscatori (un 56% de tipus màxim d’IRPF és un robatori sense nom aquí i a la Xina, independentment de quina sigui la base imposable) i alhora en simplifiqui la gestió i elimini la també feixuga merma de les desgravacions i les excepcions. I, last but not least, hi ha marge també per a un tractament intel·ligent i més just que l’actual dels impostos indirectes.
En lloc d’estar preparant els primers pressupostos de la República i les lleis de desconnexió que els han de fer possibles, estem perdent un temps preciós, parlamentàriament parlant, reclamant unes engrunes de “progressivitat”, uns grams d’”equitat” i uns copets a l’esquena autocomplaents d’”emergència social”. Ja seria hora de deixar-se de postureig inútil, i aclarir si volem anar de debò o no cap a la llibertat i cap a les oportunitats…
Carles Feiner
