El ministre d’interior alemany ha dit recentment que el seu govern està preocupat perquè hi ha 1,1 milions d’estrangers a Alemanya que no parlen l’alemany, i que entre un 10 i un 15 per cent dels immigrants no volen integrar-se. La recepta germànica: llengua, llengua, llengua! Cal exposar els nouvinguts a la llengua alemanya tan aviat com sigui possible quan són infants, i per als adults, cursos de 600 hores d’alemany, història, cultura i lleis. I a casa nostra, què no hauríem de fer en la nostra pèssima situació?
“Els nens tant juguen entre ells en alemany com en català, i alternen les llengües sense,
sovint, ni adonar-se’n, sense la importància i càrrega simbòlica
i identitària que els grans donem a les llengües.”
Nosaltres, a casa, parlem cada dia un mínim de tres llengües. Els grans, entre nosaltres, en anglès, i els petits en català i alemany, tot seguint l’anomenat mètode OPOL (one person one language, una persona una llengua), que és la nostra política lingüística particular, en què l’adult es comunica amb el nen sempre amb la mateixa llengua; jo, per exemple, amb els meus fills en català, i la meva dona en alemany.
Tot i que els nens encara viuen aquesta mini Babel sense problemes, la veritat és que amb els grans ja és una altra història. Els adults ens entestem que els nens aprenguin bé les nostres respectives llengües i instaurem a les nostres llars una mena de dictadura lingüística, tot vivint amb angoixa les diverses fases d’aprenentatge dels petits (“Ai, que sembla que no parlen prou en català!”, “Ui, que no conjuguen bé els verbs en alemany!”, “Ja tenen prou exposició a la meva llengua?”, “Sabran escriure i expressar-se bé en els dos idiomes?”) i pensant que l’ús d’una llengua, en una llar multilingüe, és constant i definitiu, un tret que marcarà sense remei el futur lingüístic dels fills. Res més lluny de la realitat: els nens tant juguen entre ells en alemany com en català, i alternen les llengües sense, sovint, ni adonar-se’n, sense la importància i càrrega simbòlica i identitària que els grans donem a les llengües. Hi haurà fases de les seves vides en què potser predominarà una llengua damunt l’altra, ja que l’equilibri perfectament multilingüe no existeix pas i pot donar lloc a moltes frustracions parentals, com, per exemple, si els amics dels nostres fills són tots només d’una llengua o se’n van a estudiar en un futur a una universitat alemanya i s’obliden del català.
“Només si com a pares sabem relaxar-nos i transmetre la nostra llengua als nostres fills,
sense neguits ni estrès afegits, podrem gaudir d’una experiència realment meravellosa i especial,
la d’uns infants que creixen i aprenen a veure i descobrir el món amb més d’una llengua,
amb més d’una cultura, sense oblidar mai que al nostre país el català ha de ser la llengua de tots,
la lingua franca, la llengua social d’ús preferent.”
O també, sense anar més lluny, ja ara mateix, que els nens comencen a jugar entre ells majoritàriament en alemany com a conseqüència d’una educació en aquesta llengua i un major temps de contacte amb parlants d’alemany (irònicament, vivint a Catalunya), per a la desesperació i el risc d’alienació del progenitor català. Com tot, això presenta avantatges, però també inconvenients: si els nens parlen en alemany en presència meva, no cal que els pari gaire atenció, puc continuar amb el que estava fent, s’adrecen només a la seva mare. D’altra banda, si això passa gaire sovint, hi ha el risc que em trobi fora de lloc i totalment ignorat.
També és cert que, si Catalunya fos un país lingüísticament i políticament normal, les meves angoixes no tindrien pas gaire sentit. Però en el meu cas no em puc permetre el luxe que els nens aprenguin i practiquin prou el català aquí a Barcelona per contacte amb la societat que ens envolta, perquè aquesta societat s’expressa (malauradament) massa sovint només en espanyol. Així per exemple, els meus fills han après espanyol (sense saber-ne abans de venir a viure a Catalunya) únicament amb el contacte amb nens espanyols i sudamericans monolingües (valgui la redundància) de la seva escola “catalana”. En el nostre cas si que és ben certa l’expressió que l’espanyol s’aprèn sol!
Malauradament, també han après un català insegur, que dubta a l’hora d’expressar-se bé, amb incorreccions gramaticals, de lèxic i de pronúncia, fruit d’una societat, la barcelonina en particular i la catalana en general, cada vegada més mestissa, amb catalans que la malparlen i no l’usen prou, i uns nous parlants que aporten el seu accent i errors particulars. Els meus fills tenen la sort de poder anar a Alemanya i viure “immersos” en una cultura monolingüe en alemany, i això els ensenya a relacionar-se en aquesta llengua sense problemes. Però, ai las!, en català això no és pas possible! Potser haurem d’organitzar estades lingüístiques en català a casa nostra? La meva sogra alemanya només sap una mica de català, i no entén l’espanyol. Quan ens ve a visitar, la pobra dona no pot ni practicar l’idioma après amb prou feines a Berlín, perquè tothom li contesta en espanyol. Potser, en comptes de fer campanyes per a dir als catalans que parlem en català als nouvinguts (i jo afegiria també als no tan nouvinguts), hauríem també de dir als espanyols de casa nostra que parlin en català als catalans!
D’altra banda, també m’amoïna el fet que els nens facin la primària a l’escola alemanya d’Esplugues, un centre que es caracteritza per la seva gairebé nul·la utilització de la nostra llengua a les aules, tot inculcant en els nens una mena de rànquing de llengües en què el català seria de quarta classe respecte de l’alemany, l’espanyol o l’anglès. No tot és negatiu, però, i aquest curs que ara encetem, amb un canvi de direcció del centre, sembla que potser s’ensumen finalment aires de canvi, que poden donar pas en un futur ?que desitgem pròxim? a un ensenyament on el català pugui tenir una presència, com a mínim, semblant a la que a hores d’ara té l’espanyol, i s’acabi aviat amb el gueto lingüístic alemany-espanyol que suposa encara a hores d’ara el Colegio Alemán / Deutsche Schule de Barcelona.
Finalment, més endavant, quan comencin la secundària en una escola del país, què passarà? Sabran prou català, els nostres fills? Rebutjaran parlar l’alemany? Parlaran només en espanyol amb els amics monolingües? Quina preferència lingüística tindran? Només si com a pares sabem relaxar-nos i transmetre la nostra llengua als nostres fills, sense neguits ni estrès afegits, podrem gaudir d’una experiència realment meravellosa i especial, la d’uns infants que creixen i aprenen a veure i descobrir el món amb més d’una llengua, amb més d’una cultura, sense oblidar mai que al nostre país el català ha de ser la llengua de tots, lalingua franca, la llengua social d’ús preferent, mentre no arribi la independència i depenguem encara de les decisions d’un tribunal llunyà, aliè i hostil als interessos de tots els catalans.
Article publicat a Cercle XXI – Butlletí núm. 8
