Durant segles, els lladres i els bandolers van formar part del paisatge habitual de Catalunya. Bons coneixedors d’un territori esquerp, es van convertir en un perill constant per als viatgers. Per dir-ho d’alguna manera, l’època daurada del bandolerisme es va viure entre els segles XVI i principis del segle XVII. Tot i que es podrien trobar multitud de motivacions personals, les causes que feien que algú es decidís a enrolar-se com a bandoler es podrien resumir en dues. Una seria un augment continuat de la població a partir del segle XVI que feia insuficients els recursos disponibles fins aleshores, de tal manera que, per superar la crisi, molts optessin per entrar a formar part de quadrilles de bandolers, alguns dels quals eren nobles empobrits. I l’altra estaria relacionada amb els canvis provocats per la reestructuració de la societat i de l’economia catalanes, en què molts pagesos van resultar perjudicats per la sentència arbitral de Guadalupe (1486) i molts menestrals es van quedar sense una sortida a la decadència gremial. És a dir, en un context econòmic i social canviant, molts dels desplaçats van escollir delinquir per tal de sobreviure.
Els bandolers aprofitaven el seu coneixement del terreny, especialment dels passos i colls de muntanya de les principals vies de comunicació, per assaltar i robar tot tipus de viatgers i, fins i tot, representants reials. Paral•lelament, també es dedicaven a altres activitats fora de la llei com els robatoris en masies aïllades o, si ho creien convenient, als segrestos de persones amb un cert poder econòmic per tal d’obtenir-ne un rescat.
En general, pel que fa a l’aspecte exterior, els bandolers no es distingien massa de l’altra gent. Duien, però, una xarpa, una ampla faixa de cuir que els creuava el pit d’esquerra a dreta. De la xarpa penjaven fins a tres pedrenyals –escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pedra foguera–, flascons amb pólvora i una bossa amb munició. També portaven dagues i unes temibles simitarres que anomenaven panards.
Un altre element característic de la seva indumentària era la capa de pastor o gascona. La seva grandària permetia molta llibertat de moviment i, alhora, amagava la xarpa amb les armes. Allò que distingia els bandolers entre si era el bàndol a què pertanyien: hi havia nyerros, cadells, voltors, morells…
Amb els anys, la llegenda d’alguns d’ells ha traspassat la frontera de la realitat, com el cas del que segurament és el bandoler català més famós, Joan de Serrallonga, mitificat fins al punt d’afirmar-se que robava els rics per repartir-ho als pobres. En canvi, Perot Rocaguinarda, l’altre gran bandoler català, va tenir tal repercussió social en el seu temps que, fins i tot, apareix –sota el nom de Roque Guinard- com a personatge a la segona part de El Quixot. A més, a diferència de Serrallonga, Rocaguinarda no només no va ser mai capturat, sinó que, cansades de perseguir-lo inútilment, les autoritats catalanes li van concedir l’indult i el van enviar a Itàlia com a capità de l’exèrcit.
Article escrit amb Jaume Torres Garriga per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta l’agost del 2009
