Que la mort deixa fets pols als qui es queden, és a dir, que és més dura per al supervivent que per qui mor, és una veritat que sap qualsevol persona que hagi perdut un ésser estimat. Qui mor torna a la dimensió del no ésser, mentre que qui es queda en l’ésser, és qui té el problema justament per això, per ésser.
Ara pensem que l’ésser estimat que ha desaparegut, és el teu germà, el teu amic o la teva exparella i que no sols tenia 31 anys, sinó que a més s’ha suïcidat. Com sobreviure a aquest sentiment de pèrdua viscut com una amputació? Com acceptar els fets? Com no turmentar-se amb múltiples i variades possibilitats de culpa? Com poder sobreviure assumint que mai no arribaràs a entendre per què? Aquest és el plantejament de Litus, de la dramaturga Marta Buchaca, que fins a finals de setembre s’estarà representant a l’Espai Lliure. Els amics de Litus es reuneixen tres mesos després de la mort d’aquest en un accident de trànsit per recordar-lo.
Hi ha morts que provoquen un desassossec tal en qui es queda que poden resultar més dramàtiques que la mort mateixa. És com si aquesta fos un braç executor ebri de poder que no en té prou amb una sola víctima i actués amb un sadisme psicològic refinat i pervers sobre tots aquells als quals no ha pogut carregar-se materialment.
El programa de l’obra diu que a la vida et passen coses bones i dolentes. Litus és un personatge que no volia créixer. No volia convertir-se en un veritable adult. No l’hi interessava. La seva renúncia a la maduresa, completament legítima, implica la condemna brutal dels seus amics a aquesta mateixa. Amb la seva mort ells també han mort una mica. Cap d’ells tornarà a ser la mateixa persona.
Encara que la temàtica és dura, Litus combina magistralment les llàgrimes i els somriures. Hi ha moments altament còmics que reflecteixen a la perfecció a tots aquells que hem encetat la trentena: en gran mesura, també com en Litus, nens que no volem créixer però als que no ens quedarà altre remei que fer-ho. Perquè així és la vida. T’empeny i et devora i sovint, no ets tu qui la viu, sinó que ella et viu a tu.
