Han passat dies del triomf del No en el referèndum de Renzi. No sembla que de moment la situació política d’incertesa hagi provocat cap terratrèmol econòmic. Com em deia l’empresari Nicola Padovan, arrelat a Barcelona, els italians fa temps que estan desconnectats de l’Estat. I viuen, negocien i sobreviuen al marge de l’Estat. Al marge de la seva eficiència o de la seva habitual ineficiència. Al marge dels debats partitocràtics tant arrelats a la península i que múltiples reformes electorals no han aconseguit disminuir.
L’arrogància de Renzi, pròpia de les noves generacions de la socialdemocràcia europea que ja han nascut amb el cotxe oficial, ha estat letal pels seus interessos. La combinació de perfil d’aparença liberal, amb una marcada voluntat per al presidencialisme en la seva reforma constitucional, ha aconseguit sumar com a enemics a bàndols distants.
Renzi pretenia un executiu més fort, disminuint el pes del parlamentarisme, suprimint de facto la funció de contrapoder del Senat i impulsant una llei electoral que instaurés el bipartidisme a escala estatal. Unes reformes que comptaven amb el vist-i-plau tàcit de Berlusconi. Reformes que ell ja va intentar i es va trobar sempre amb el contrapès de la Lliga Nord, que al marge d’haver derivat cap a la xenofòbia, conserva un ADN parlamentarista i antiromà.
Per tant, el cap de govern va tenir al davant opositors que des de l’esquerra de tradició democràtica, des de la tradició alternativa, no volien passar per l’adreçador del centrisme que s’ha apoderat del Partit democràtic, amb figures com Renzi, procedents de la Democràcia cristiana. I també va tenir en contra la dreta girondina de la Lliga i la populista radical-democràtica de Griglio.
Però un factor que s’ha comentat poc és el territorial. Només cal veure les úniques zones on va triomfar el sí: la Toscana, la Romagna i el Sud-Tirol. La Toscana i la Romagna, bastions del PD i de mentalitat jacobina. Sudtirol perquè la reforma Renzi, l’únic que preservava, clarament, eren els privilegis/drets de les regions d’Estatut especial com el Sud-Tirol. I allà hi mana de sempre un aliat democristià de Renzi: el SudTiroler Volkspartei.
Així doncs, Renzi, com Valls, com Rajoy, han liderat un discurs per atribuir les ineficiències de l’Estat central només a les regions que havien rebut competències fruit de la federalització, en el cas d’Itàlia; de la lleu descentralització en el cas francès; de l’estat autonòmic a l’Estat espanyol. Els estats jacobins i de base plurinacional, els darrers dinosaures europeus, tensionats per la pèrdua de sobirania cap a dalt, fruit de la Unió Europea i de la globalització, veuen amb preocupació la capacitat de les regions per resoldre amb proximitat els problemes dels ciutadans i, fins i tot, de ser més eficients en l’acompanyament en els processos d’internacionalització. Els polítics de París, Roma o Madrid temen per la pèrdua del seu poder i estan promovent polítiques reaccionàries de recentralització. A Roma, liquidant la reforma federal de la dècada dels 2000, propiciada per la Lliga. A França, concentrant el poder redefinint per decret i de forma artificial els límits regionals. A Espanya, aprofitant la sentència del TC sobre l’Estatut, i donant per legal la total concurrència de competència Estat-autonomies, liquidant de facto les competències de les regions en benefici dels ministeris.
Mesures antidemocràtiques i antieconòmiques. Quan l’única possibilitat que té Europa és l’alliberament de les energies locals, l’empoderament de les petites i mitjanes comunitats per a què s’espavilin en un món complex i canviant, Itàlia, França, Espanya, les espècies estatals més obsoletes i en vies d’extinció, donen els darrers cops de cua, en una agonia que no sabem si serà llarga, però que inexorablement els conduirà a la mort. Així doncs, només Itàlia resultarà impossible?
