L’agència tributària central (Montoro, perquè ens entenguem) recapta la pràctica totalitat dels impostos i els reparteix de la forma que més creu que convé a tot Espanya (dit d’una altra manera, els catalans no tenen control sobre els seus propis impostos sinó que és el govern espanyol que decideix a on es destinen). A diferència dels règims fiscals basc i navarrès que són pràcticament sobirans (es podria dir que ells, quan van a Madrid a negociar, ho fan amb els calers a la butxaca mentre que nosaltres hi anem però els diners els tenen ells).
Des de l’esclat de la crisi del 2007 i la reducció dels ingressos públics la majoria de les administracions van entrar en una espiral descendent de solvència. És lògic, si a més de reduir els ingressos els pocs que tens te’ls recapta un altre passa allò de que d’on no n’hi ha…
La Generalitat podia finançar-se amb préstecs bancaris però, en el moment que la crisi ens va atenallar de ple, va deixar de ser una administració prou solvent per aconseguir finançament privat. Obvi, els diners recaptats no els te la Generalitat, els te el Govern d’Espanya, de no ser així les coses haguessin estat molt diferents. Així les coses, l’Espanya que volia salvar els seus ciutadans (també els de Catalunya) va inventar-se un mecanisme per dotar de liquiditat a les administracions autonòmiques: el FLA (Fons de Liquiditat autonòmica). Així, la Generalitat, ja tenia on anar a buscar els diners per seguir-se finançant. La cosa és que el FLA no és “gratis”, et deixen els diners però els has de retornar amb interessos (com un banc, sí).
Dit d’una altra manera, és com si jo, després de 20 anys de pagar-li les festes, els estudis , la roba i el menjar al meu company de pis (sabeu allò de “osti, no porto pasta… et sap greu…?, o “de veritat, el més que ve t’ho torno”) en comptes d’anar-me’n de vacances o d’augmentar el meu estalvi, ara que les coses no em van massa bé, Ell em digués que em deixaria diners però que els hi hauria de retornar amb interessos i que si no faig bondat no me’ls deixarà encara que això faci que em mori de gana o no pugui comprar-li el medicament al meu nano. Ah, i a tot això, sense deixar d’haver-l’hi d’anar pagant cada més puntualment el que li estava pagant fins ara. Una perversió, sí.
Perquè ens entenguem, doncs, això és el FLA: Et recapto jo els impostos, gairebé no te’n retorno cap i si els necessites te’ls deixo però me n’has de retornar més dels que t’he deixat. Ah, i si et queixes diré a tothom que ets un insolidari que ho vols tot per tu i si no fas el que jo vull no te’n deixaré més. Dit d’una altra manera: més que un fons de liquiditat és un Frau de Liquidació de l'Autonomia.
