Línies divisòries

(Publicat a “El Punt Avui” el 10-Jul-18)
 Ara fa poc, els germans Roca del Celler, amb qui jo estic emparentat, s’han vist fortament criticats per veus independentistes, en haver accedit a acollir l’entrega del premis Princesa de Girona. Tot recordant que aquests són els mateixos Roca que varen ser recentment crucificats per la caverna, per haver donar dinar de franc als que defensaven les urnes l’1-O al col·legi proper al seu restaurant, el seu cas obre dues reflexions generalitzables.
 
La primera, és que un aspecte capital per qualsevol possible futur del nostre país, i encara més el d’una possible independència, és l’augment de la seva actual puixança econòmica. El seu potencial econòmic és un aspecte capital que dona a Catalunya empenta i entitat en les seves reivindicacions, així com llocs de treball i riquesa. Altrament, podríem fàcilment ser un altre Sàhara Occidental: oblidat, ignorable, menystenible.
 
Tots els que contribueixen a sumar a aquesta activitat econòmica, fins i tots els unionistes, ajuden a fer-nos forts. I així, des de l’independentisme, hem de demanar-els-hi que facin tot el que puguin, dins la legalitat i l’ètica, per a tirar endavant les seves empreses. I en aquest àmbit ningú, llevat de cada empresari sap, ni pot calibrar, quines pressions i xantatges pot tolerar la seva empresa abans de començar a fer figa car, òbviament, l’impacte d’oposar-se explícitament a l’unionisme és molt diferent, posem per cas, per a un establiment local de Banyoles, que per a una empresa amb molts clients a l’estat espanyol. Cada empresari coneix els límits, què es pot permetre, i què no, i no és feina de l’independentisme prendre aquestes decisions en lloc seu.
 
La segona, és que l’unionisme ha fracassat en intentar aconseguir la reacció violenta del poble català que necessita amb desesperació per a poder justificar el seu relat (nota: caldrà continuar en guàrdia perquè no deixaran d’intentar-ho). Fracassat aquest intent, ara n’han obert un de nou amb el qual haurem de viure mentre no siguem independents: el de forçar tensions i confrontacions a la nostra societat; el de mirar de forçar a tanta gent com sigui possible, com ara als germans Roca, a posar-se en una cruïlla a on les decisions que prenguin es puguin interpretar com un posicionament polític; el de dinamitar qualsevol pont existent, per tal de crear un país polaritzat, ulsteritzat, sense punts de connexió i en el qual serà impossible aconseguir cap mena d’acord majoritari: o ets dels nostres, o estàs contra nosaltres.
 
Un exemple molt impactant d’aquesta estratègia ens l’ofereixen els EUA, a on el radicalisme dels mitjans de comunicació republicans, disposats a que la veritat no els hi espatlli el titular; combinats amb les càmeres de ressonància mediàtiques, a on només es senten opinions afins; i combinats amb un esperit de tot-s-hi-val quan es tracta de criticar als demòcrates, han dut una radicalització de les postures sense precedents. Segons un estudi del Pew Research Centre del 05-Oct-17, l’evolució de les seves enquestes sobre opinions polítiques als USA, mostra com, del 1994 al 2017, la distància en opinions entre la mitja dels votants republicans i dels demòcrates ha passat del 15% al 36%. A seva plana web es veu visualment com s’ha passat, en el mateix període, d’un solapament d’opinions entre els votants de tots dos partits d’uns dos terços, a només un terç. L’espai d’entesa, abans majoritari, s’ha buidat.
 
Caldrà doncs lluitar contra aquesta estratègia amb totes les forces, i mantenir el país amable i acollidor que tots coneixem, o es farà encara molt més difícil eixamplar la base independentista. Hi ha dues estratègies antagòniques desplegant-se: la de la confrontació, i la del “casa meva és casa vostra”, i no hi ha cap dubte de quina és la nostra. Perquè és la guanyadora, però també, i de forma molt més important, perquè és la genuïnament nostra.