En un frec a frec al límit, Ernest Maragall li ha pres el primer lloc a Ada Colau a Barcelona. Una alcaldessa que ha aparegut desencaixada després de perdre l’alcaldia per només 5.000 vots. Colau ha semblat acceptar el resultat i ara potser esperarà l’oferta ministerial de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, o potser ser la propera candidata a la Generalitat… Podemos ha de reflexionar, a Madrid perden alcaldia i Comunitat, com a conseqüència de les lluites caïnites que tenen.
A la capital de Catalunya, ERC s’ha endut l’alcaldia amb 10 regidors, exactament els mateixos que Barcelona en Comú. Jaume Collboni ha estat el polític revelació, quedant tercer amb 8 regidors, Manuel Valls ha complert expectatives amb 6, i el Junts per Catalunya de Quim Forn i Elsa Artadi s’han quedat amb 5, mentre que Josep Bou, el candidat del PP, ha entrat bastant rascat amb 2 completant l’hemicicle del cap i casal català. En principi, l’aritmètica donarà l’alcaldia a Maragall perquè Colau difícilment pactarà amb Ciutadans per ser alcaldessa.
Sí, Bou completava, i això vol dir que finalment la CUP d’Anna Saliente, malgrat la molt bona campanya que ha fet, no ha entrat. Saliente s’ha vist perjudicada per tres factors: la crida del vot útil cap a ERC, necessari per expulsar Ada Colau; la mala gestió del grup municipal que han tingut aquests quatre anys, amb una Maria José Lecha per oblidar i un impresentable Josep Garganté; i, finalment, l’aparició de Jordi Graupera. Els primaris també han completat les expectatives: quedar-se a mig camí de sortir, i manllevar vot independentista més que descontent per enviar-lo a la bassa. Això no ha de fer que la CUP es refugiï en aquest argument darrer. Cal fer una reflexió sobre el paper que estan duent a terme i elaborar un pla per recuperar terreny perdut.
Graupera ha reconegut la derrota, i caldrà veure què decideix fer tot seguit. Com hem dit diversament, els candidatures que es construeixien a la contra dels seus, no acostumen a sortir-se’n. Si es reformulen, potser tindran opcions en el futur. Qui haurà de reflexionar sobre el que ha fet, és l’ANC. La derrota de Graupera és un gerro d’aigua freda contra l’organització independentista. Però en sortirà indemne perquè la victòria celebradíssima a la Cambra de Comerç de Barcelona ho taparà. Aquesta derrota torna a demostrar novament que la bombolla de Twitter no és més que això.
I a Europa, Carles Puigdemont (2) també ha fet bons els pronòstics i s’ha imposat amb claredat a Catalunya. El PSC ha quedat segon i, molt a prop, ERC (2 i un mes de la resta de l’Estat), que havia estat la darrera guanyadora (a Catalunya) de les eleccions. La gent ha parlat, doncs, amb molta claredat: Puigdemont a Europa, perquè se l’identifica amb Europa i els viatges pels països d’Europa, i Junqueras o ERC pels afers domèstics a Espanya i Catalunya. I la idea és molt bona pensant en el global per a Catalunya. Puigdemont és el veritable símbol a nivell exterior, i convé reforçar-lo. Ara caldrà veure si tant ell com Junqueras poden arribar al Parlament Europeu.
El PSC ha revifat en aquestes municipals, ha recuperat alcaldies a diversos indrets clau, però no recupera Barcelona, ni tampoc Lleida ni Girona. A Tarragona sí que ha guanyat, però per la mínima. Es preveu una lluita sagnant durant els propers anys amb ERC a l’àrea metropolitana. Al final, aconseguir això és una de les claus per assolir la independència. ERC ha estat la força més votada a les municipals a tot Catalunya i la ciutadania haurà de triar entre l'esquerra catalana i l'espanyola.
