Cada vegada són més els arguments que apareixen en el sí de l'opinió pública per tapar-se el nas, empassar-se l'orgull i votar o facilitar els pressupostos de Pedro Sánchez. Sí els comptes d'un dels partits col·laboradors amb el 155. Les essències d'aquí i d'allà ja fa setmanes que ho temen i els partits tornen a estar sota pressió. Avui n'hem tornat a sentir a parlar perquè el Grup Parlamentari del Partit Demòcrata al Congrés ha insinuat a través de Ferran Bel que podrien donar suport als pressupostos de Pedro Sánchez. Una estona després, la vicepresidenta del partit i també diputada a Madrid, la popular Míriam Nogueras (candidata també a Mataró), l'ha desmentit i ha recordat que la formació va decidir fa uns dies votar 'no' amb més d'un 93% dels vots contraris.
Bel, com Campuzano i altres relíquies del partit, no formen part del mateix sector que Míriam Nogueras, pro Puigdemont. Ara bé, deixant de banda aquestes divergències internes, què li convé més a l'independentisme? Efectivament, com aquí hem dit diverses vegades, no veuriem amb bons ulls que s'aprovessin de manera gratuïta. Però el fet és que, vist el resultat de les eleccions al Parlament andalús ens hem de tornar a plantejar coses: com podrem avançar més, amb un govern que ens dóna un cert marge, com el del PSOE, o bé amb un de PP, Cs i VOX, que ja estan anunciant a bombo i plateret que ens suspendran l'autonomia novament i de manera total i indefinida?
Ja ho sabem que el cor i la rauxa ens diuen que això ens ha de ser igual i que la dignitat i l'orgull han de passar per davant, però aquesta setmana hem tingut bones notícies només possibles en aquest petit i estret marge de maniobra que estem traçant: l'abandó del FLA, un primer pas en la línia de la no dependència financera d'Espanya. Seguir aquest camí demana comprar temps, i en política s'aconsegueix menjant gripaus. El mateix cor i la mateixa rauxa ens porten a afirmar vehementment allò del 'contra pitjor, millor', però fa temps que això no ens fa créixer massa. Aquest any hem viscut el primer 155, i ningú no hi ha pogut fer front: ni des del carrer ni des de les institucions. No teníem ni el control dels Mossos, ni de l'economia, ni de res. Només dignitat, molta, i espelmes i lliris, però molta gent a la presó i la l'exili també, i cap dels del tenim pressa no hi ha pogut fer res. Aquests mateixos demanen que no ens deixem entabanar pels sentiments que ens generen els presos. Sense adonar-se'n, validen l'argument que els experts apuntaven fa mesos segons el qual, segurament, els polítics catalans s'haurien de menjar algun gripau difícil d'entendre si volien tornar a empènyer la gran onada d'aquí a un temps sense més entrebancs, i amb opcions reals. Ha arribat l'hora, doncs?
