Veient el reagrupament de personalitats que ha recollit Mas en el seu acte de suport hom pot afirmar que la “Vergència” s’ha menjat a la “socio”. Amb la figura de Ferran Mascarell com a cap visible d’aquest reagrupament l’ala benestant i principalment barcelonina de la socialdemocràcia que vivia agust prop de la maquinària de poder del PSC-PSOE, i en alguns, pocs , casos prop de l’ERC triomfant, ara diuen que toca Mas. En tenen tota la legitimitat. De fet per molts d’ells és un vot de préstec únic i irrepetible i per això mateix, seria bo que els que sempre hem defensat la necessitat d’una Esquerra nacional majoritària, els tinguem presents. Que ningú dubti que quan els signes dels temps marquin el vent cap a l’Esquerra, bastants d’ells s’hi aixoplugaran.
Però dit tot això, el que em preocupa de tot plegat és el revestiment de l’opció sobiranista que proposa Mas (que no el programa de CiU i menys si s’escolta atentament Duran, que pot emprenyar, però no enganya). Un revestiment de “curalotodo” que deixa de banda tres coses essencials:
- Un procés sobiranista de veritat és interpartidari i no pot ser utilitzat de forma partidista per ningú, per més suport electoral que tingui; perquè si no fracassarà. En aquest sentit, la presencia internacional del cas català, no pot continuar fent-se des d’una opció excloent. La visita a Brussel·les l’altre dia ho va semblar. Tant diferent, com deia Junqueras, de l’acció concertada que ell mateix, Tremosa, Romeva i alguna vegada Badia han fet al Parlament Europeu. Aquesta unitat no té preu a Europa i a Madrid. Alguns ja estem escamats del què va significar que l’oposició catalana (Mas) negociés d’amagat del Parlament i del Govern legal amb ZP la retallada de l’Estatut del 2005.
- La credibilitat i la coherència són obligatòries quan s’inicia un procés d’aquesta magnitud. I no s’entén que una campanya que s vol polaritzar en blanc i negre entre PP i CiU a cap de les dues forces se’ls exigeixin aquelles dues virtuts quan estan governant conjuntament o donant-se suport en organismes claus de la Generalitat com la Corporació, Diputacions com la de Barcelona, Consells comarcals i alguns grans ajuntaments. O és que aquestes picabaralles Rajoy.Camacho amb Mas són teatre?? I un altre tema; Duran menteix o menteix Mas? Quina serà la pregunta: vol l’estat propi? o simplement si li arreglem el pis de lloguer?
- Em preocupa encara més que aquest reagrupament d’oportunitat a l’entorn de Mas, pugui donar a entendre que l’Estat propi servirà per evitar que Espanya ens ensorri a la misèria, però per la resta serà la manera de quedar com ara en la majoria de coses. La qüestió és: volem un Estat per seguir amb el mateix tipus de país o volem un Nou País? Perquè els reptes de la crisi global, de les quals quasi ningú en parla fan que l’oferta de l’estat per si sola no aclareixi si es volen o no abordar els canvis cap una economia del coneixement i del benestar frugal, no dependent alimentàriament ni energèticament, basada en la coresponsabilitat i no en el subsidi, amb hàbits de democràcia transparent, participativa i referendària. O és que per alguns neoindependentistes Catalunya ja en té prou amb un referèndum?
Benvinguts, doncs, els nous independentistes fàcils. Però alerta que no ens aixequin la camisa.
