Amb el permís de l’antifranquisme, no hi ha moviment més antiindependentista, o sigui espanyolista, que el processista, tanmateix autoanomenat independentista. El processisme és profundament espanyolista perquè no només enquista el poble català en l’autonomisme, sinó que ho fa mirant de matar d’una vegada per totes l’independentisme. Aquest és justament l’objectiu processista que, a més, és executat per i per als catalans. La cosa és de psiquiàtric.
El processisme és molt més letal per a l’independentisme que la letargia opiàcia autonomista pujolista. I això és dir molt. Durant el pujolisme hi havia una gran massa autonomista catalana d’una banda, i de l’altra els independentistes, quatre cap calents desacreditats en ser considerats aleshores uns radicals toca-campanes, cosa ben trista, però com a mínim malgrat tot l’independentisme quedava immaculat com a tal, no es confonia amb res que no fos la voluntat inequívoca d’independència d’una part molt petita de la població. Ara, amb el processisme, la massa autoanomenada independentista, però de fet autonomista en pretendre fer una independència Disney, regalada, o sigui sense cap intenció de desobeir la llei espanyola, es disfressa d’independentista mentre continua comportant-se com a autonomista, amb la conseqüent confusió i, doncs, afebliment i desprestigi de la raó de ser independentista a causa de tanta incongruència. Això, com a mínim amb l’inútil d’en Pujol no passava. Ara, el processisme enverina fins a matar l’independentisme.
En la mateixa mesura que sabem que l’antifranquisme no només va aconseguir que Franco morís all llit, sinó que el moviment s’ha perpetuat fins i tot després de la mort del dictador i encara a dia d’avui com a maniobra de distracció massiva de l’independentisme, cosa que converteix l’antifranquisme en el millor aliat del franquisme fins al punt que Franco aplaudeix l’antifranquisme des de la seva tomba, el processisme és la maniobra de distracció massiva de l’independentisme duta a terme per autoanomenats independentistes. Antifranquistes i processistes estan, doncs, agermanats en la mateixa causa espanyola i, doncs, d’espanyolització catalana. Sensacional. I encara ho és més quan ens adonem que el comportament processista no és altre que el comportament anomenat catalanista des de fa un segle i mig. Res no canvia. Processisme en nom de l’independentisme és exactament el mateix que el catalanisme de tota la vida, pujolisme per entendre’ns, Pujol, aquell personatge que promocionava les mateixes coses que tan gustosament promocionava Franco en el No-Do, el folklorisme identitari de la barretina i els castellers, ara ampliat amb originals i acolorides manis cada onze de setembre, una altra forma de folklorisme. Només ha canviat el vocabulari. Mentre que Pujol era al·lèrgic a la paraula independència, el processisme no té problemes a pronunciar-la, però de la mateixa manera que no té problemes a emprar el llenguatge genuïnament pujolista, com ara “sobiranisme” o tot de versions eufemístiques clàssiques passades a 2.0, com ara “dret a decidir” en comptes de l’antic “dret a ser”. Dit altrament: el processisme és una fugida endavant que té la barra de no tenir cap problema per pronunciar el mot definitiu independència, mentre que curiosament té un gran problema per pronunciar “dret a l’autodeterminació”, allò que defineix arreu del món menys a Catalunya el mitjà per aconseguir l’objectiu d’independència. Aquesta contradicció deixa clara, ara sí, definitivament, una cosa: els catalans no tenen cap intenció ni mitja de fer la independència.
El catalanisme, el processisme i l’antifranquisme són la mateixa cosa franquista en l’objectiu d’impedir la llibertat dels catalans, i això ho veiem ara i ho hem vist al llarg dels últims quaranta anys, quan tant els suposats esquerranosos espanyols com el catalanisme s’han unit en la seva fixació contra Franco encara un cop mort, una fixació per cert que ben covarda tenint en compte que Franco va morir al llit i que, en vida del dictador, no recordo cap enderrocament de mitja estàtua seva ni cap llançament d’ous, i menys encara a la seva persona física. La diferència entre els primers i els segons, però, és que els primers són espanyols, pertanyen nacionalment a la nació amb estat que defensava Franco, mentre que els segons, els catalanistes, diuen defensar la nació catalana mirant d’aconseguir-li un estat, però curiosament des de l’hispanocentrisme aplaudit per Franco. En fi. Mentre els catalans continuïn pensant en clau mental espanyola anant contra mi fins i tot mort, no obtindran mai de la vida la independència, pensaria el dictador si fos viu. Mentre els catalanistes, ara anomenats processistes, coincideixen amb els pseudoesquerranosos en l’odi a Franco, se situen amb la seva distracció dins l’àmbit de la reclamació republicana espanyola. El marc mental és espanyol. Però, no havíem quedat que es tractava de fer una república catalana?
El colauisme Podemita actual és nacionalment afí a l’autonomisme pujolista. Pujol vivia molt tranquil tenint el poble entretingut amb la falsa i criminal idea de fons, anorreadora de tot pensament independentista, que el problema de Catalunya no era Espanya sinó Franco, o més concretament l’estela del dictador al llarg de l’anomenada transició espanyola, sense que per cert quedés mai definit que el problema es traduís necessàriament en la dreta democràtica espanyola, ambigüitat que li va servir per poder pactar amb el PP quan li va semblar oportú. Doncs bé, aquesta confusió trilera de subjectes és exactament la mateixa que pretenen ara mateix els Podemitas de l’alcaldessa Colau col·locant una estàtua de Franco davant del Born. Es tracta de neutralitzar l’independentisme amb aquesta maniobra de distracció massiva. I això no té res d’estrany. El destacable és comprovar que, aquells qui han enderrocat l’estàtua del dictador al Born o li han llançat ous fent veure que estan indignats o, encara més idiotament, sentint-se realment indignats, no són només els propis votants Podemitas, sinó també els de l’estelada-que-miren-Tele5, o sigui: la majoria. El que deia al principi: no hi ha millors aliats del franquisme que els antifranquistes i els catalanistes, ara processistes. Tots plegats, units contra l’independentisme. Els uns, els espanyolistes del puny esquerre alçat, ho saben, i els altres, els alegres estelats de la revolució dels somriures, no. Com sempre. És el poble burro a morir que tenim. Res. D’independentistes, en som quatre gats. Com sempre. I no ho som per raó de puresa, sinó d’independentisme.
Mentre que l’antifranquisme continua avui tan viu com sempre, curiosament amb el dictador ben mort fa quaranta anys, un antifranquisme que no és més que la vacuna perfecta que assegura la perpetuïtat del fantasma del franquisme per anorrear l’independentisme d’una banda, i jugar amb l’imaginari d’una suposada Espanya democràtica de l’altra, el processisme també està viu, i continuarà en dansa mentre el fantasma de l’independentisme remeni la cua. El processisme desapareixerà quan pugui tornar-se a anomenar catalanisme, és a dir, quan gràcies al processisme l’independentisme torni a quedar reduït a quatre caps calents considerats radicals i daixonses i dallonses pels mateixos que ara professen el processisme tot anomenant-lo, cofois, independentisme. La sínia de la destrucció nacional catalana.
