L’IMPACTE ECONÒMIC DEL REFERÈNDUM

Tenim data i preguntes sobre si Catalunya ha d’esdevenir Estat. I sobre si aquest ha de ser independent o Federat/confederat. La meva col·laboració en un digital econòmic m’obliga a fer un esforç de treure la punxa a les conseqüències econòmiques d’aquesta crema de barcos. Telegràficament.

1. Posicionament de marca. Catalunya surt en portada de tots els mitjans de comunicació internacionals. Catalunya existeix com a subjecte polític. La manifestació de l’11-s-12 i la Via del 11-s-13 ja són un avenç d’aquesta gran inversió en marca -país. La marca Catalunya no existia. I sempre calia anar a remolc de Barcelona, cosa que es feia de gust. I de la marca Espanya que continua posicionada internacionalment només com a destí de turisme d’oci i gastronomia. I en l’actualitat una marca associada a democràcia de baixa qualitat, corrupta i amb una economia decadent. Serà, doncs, difícil de calcular l’impacte econòmic positiu que haurà significat l’enfortiment d’aquesta marca Catalunya degut al sobiranisme. La persistent arribada d’inversions internacionals, sembla confirmar-ho.
2. Innovació disruptiva en la governança. Es reclama que en una crisi estructural com la que vivim (triple a les nostres latituds: Món, Europa, Espanya) les empreses i els ciutadans es reinventin. I ha fet fortuna el concepte d’innovació disruptiva, que ve a dir que no n’hi ha prou de lleugeres millores sobre allò que es fa habitualment, sinó que cal fer coses totalment noves per excel·lir en solucions i competitivitat. Crear un nou Estat és en política, la innovació més disruptiva que es pot fer. I és el moment de replantejar-se totes les formes arcaiques de governar per superar-les amb noves maneres adequades a les necessitats del temps.
3. Explosió de creativitat. La dimensió política de la innovació no és aïllada. Respon a una explosió general de creativitat social. Tant pel que fa a la societat civil que, abandonada per l’Estat/Generalitat més que en qualsevol territori d’Europa i d’Espanya, està inventant noves formes de cooperació per abordar problemàtiques personals o familiars. Com en el camp dels creadors artístics i literaris, on noves fornades joves estan demostrant una exuberància creativa que desborda el migrat mercat català i l’hostil mercat espanyol; i que basen els seus triomfs en èxits internacionals. Catalunya està passant la quarta gran onada de creativitat en un sol segle. La creativitat vinculada a moviments regeneracionistes sempre ha sorgit com a reacció a crisis espanyoles: la crisi colonial de 1898, la dictadura de Primo, el franquisme i ara la crisi de l’Espanya monàrquica. Espanya mai ho ha viscut amb la mateixa intensitat i en clau tan positiva.
4. La internacionalització econòmica. La crisi global ha provocat una accelerada internacionalització de pimes catalanes, moltes d’elles del sector de serveis. Però l’hostilitat creixent del mercat espanyol a les ofertes procedents de Catalunya donen a aquest fenomen un impuls suplementari que ja ha fet per primera vegada que les xifres de negoci exterior superin les del mercat espanyol. L’èxit dels professionals catalans a Sudamèrica, per exemple, és un antecedent del paper determinant que un eventual Estat català tindria en el marc hispanoamericà, que, en alguns segments i en termes relatius de PIB, ja lidera avui Catalunya.
5. La visibilització internacional de la ciència. Les darreres dades de resultats de la ciència catalana confirmen, malgrat les retallades, els alts nivells aconseguits que dissolts en el magma burocràtic espanyol, passen desapercebuts. El clúster científic català, ja des del meu pas al davant de la Conselleria del ram, s’ha situat en el lideratge del sud d’Europa, juntament amb Suïssa i Israel. Ara només falta la  millora en transferència tecnològica. El procés cap a l’autocefàlia política segur que mostrarà el pes de pimes i ciència, i farà aflorar noves aliances que esdevindran en poc temps multinacionals lleugeres de matriu catalana especialitzades en economia creativa i verda
6. L’atractivitat turística. El posicionament espectacular de la marca Catalunya, farà que l’èxit ja demostrat de Barcelona garanteixi la fidelització del turisme de qualitat que trobarà en tot el territori interior (el 80%) verge turísticament el diamant en brut que només calia polir des de l’autoestima i l’aposta desacomplexada per la identitat. Com anècdota, la boda índia al MNAC és un publireportatge per centenars de milions d‘indis de classe mitja i mercat emergent turístic.

Podria seguir, però em limitaré a enunciar en canvi les dificultats que comportarà a les poblacions i territoris que continuïn inlcosos sota el paraigües Espanya, sens presentar un projecte d’innovació disruptiva política, social, econòmica i cultural.

1. La marca-País en caiguda lliure amb una creixent imatge de democràcia en retrocés i corrupció creixent. Advertiments de l’ONU, procés al franquisme a Argentina etc
2. Una imatge de país poc creatiu i flexible, mostra de lo qual és l’actitud tancada i numantina (i per tant ineficient) que expressa davant tots els conflictes nacionals i internacionals: Catalunya, Euskadi, Ceuta i Melilla; patents europees, reconeixement de Kossovo……
3. Baixa creativitat en termes relatius. Quan la classe dirigent d’un país ha esdevingut una oligarquia reaccionària que es limita a dir que no i no planteja cap transformació engrescadora davant de les dificultats, el clima de pessimisme s’instal·la fins i tot en la perifèria intel·lectual del règim com en el passat en els escassos brots regeneracionistes espanyols com els del 98,.
4. Una ciència residual. Sense el pes de la ciència catalana i amb la crisi estructural de l’organisme burocratitzat del CSIC; i abandonada la innovació empresarial a aquella que puguin fer els membres no industrials de l’IBEX 35, que són la majoria, el futur d’Espanya és tornar al “que inventen ellos”.
5. Amb la pime catalana i perifèrica desconnectada del mercat espanyol, aquest quedarà cada cop més com el regne dels oligopolis que, com els eucaliptus, empobriran la terra al seu entorn i acabaran covertint la península en un “erial” com Madrid històricament ja va fer amb Castella.

Així doncs, amb la decisió de la vigília de Santa Llúcia, patrona de les modistes, els partits de tradició democràtica (excepte el residual PSC) han cosit un acord transcendent, no només des del punt de vista polític, sinó social i econòmic. Només em resta que pregar que Sta. Llúcia conservi la vista als nostres dirigents, com diu la dita popular. I no sé si  fer al mateix amb els nostres adversaris, o és millor que Sta. Llúcia els abandoni en la seva persistent ceguesa.

Publicat a Economia digital 14.12.2013