El canvi concret que ha aixecat aquestes reaccions és la supressió de més del 90% dels accents diacrítics, aquells que es posen per diferenciar mots semànticament diferents que sense l’accent tindrien una grafia coincident. Pel contrari, la resta de canvis no han estat pràcticament discutits.
Això demostra la falsedat de l’argumentari de l’expert del mateix diari ARA, l’antifabrista Albert Pla Nualart, qui en un article titulat “Una reforma ben orientada però mal comunicada”, comença justificant les reaccions adverses amb l’afirmació que qualsevol canvi, per petit que fos, hauria aixecat protestes. Aquest és un argument del tot fal·laç, com ho corrobora el fet que altres modificacions com la doble ‘r’ en mots com “arítmia” o “eradicar”, que ara passaran a escriure’s “arrítmia” i “erradicar”, no han estat qüestionades ni han despertat cap reacció.
Encara més trist és l’argument del mateix autor afirmant que la defensa de les normes actuals respon a la voluntat d’”assenyalar els ignorants i riure-se’n”, i acaba demanant a l’IEC que no es deixi impressionar per les protestes dels parlants perquè, segons afirma, responen a reaccions “indocumentades”. Ras i curt, després d’atribuir als crítics una voluntat de menystenir com a ‘ignorant’ qui no escrigui amb correcció, és ell precisament qui ho fa desqualificant com a ‘indocumentades’ les reaccions de qui no hi estigui d’acord o no sigui del ram. Tanmateix sempre es pot caure més baix, com il·lustra el comentari de Jordi Llavina en el mateix mitjà, quan afirma que aquestes reaccions responen a que “confonem patriotisme de baixa estofa amb la llengua”. A l’alcaldessa Colau se li gira feina per triar el pregoner del proper any.
Els precedents
A la majoria de lectors els hi haurà passat per alt la relació d’aquests canvis amb la campanya de pressió a l’IEC que uns pocs lingüistes i escriptors del sector anomenat “light” van engegar fa un any i mig per tal que la institució simplifiqués la gramàtica catalana. L’ARA, un cop més, es va significar molt en aquesta campanya amb una portada en format d’esquela funerària titulada “Per un català del segle XXI”, com ja havia fet abans iniciant la de la cooficialitat del castellà en un futur estat català, quan encara ningú no en parlava.
De fet el mateix Pla Nualart ja havia anat preparant el terreny amb un article l’abril del 2015 titulat “Per què convé actualitzar la normativa” que exemplifica com les pressions vénen de lluny i com res no és casual.
Aquest cop, com fa un any i mig, l’ARA ha volgut fer veure que obria un debat, no sense fer primer una esbiaixada selecció dels “experts” a qui ha donat veu. Així un cop més, en un recull d’opinions sota el títol “Les reaccions dels experts a la reforma ortogràfica de l'IEC”, ha fet una curosa tria d’opinions a favor dels canvis, amb només una (August Rafanell) en contra. Si a més hi afegim que alguns dels seleccionats ni tan sols són lingüistes i que han destacat per les seves campanyes a favor de la simplificació i castellanització de la llengua, la presa de posició del mitjà, com la seva objectivitat a l’hora d’enfocar qualsevol debat sobre la llengua, queden sota mínims.
És prou clar que l’IEC s’ha deixat pressionar i ha cercat equilibris i maneres de satisfer, encara que sigui parcialment, les demandes d’aquest sector. I dic parcialment perquè alguns ja han celebrat aquests canvis com l’inici d’altres més dràstics i profunds que han de venir en la direcció de la simplificació i aproximació a la llengua castellana que reclamen. Que la proposta respon a un absurd intent d'equilibris entre sectors queda igual de clar quan deixa l'escriptura oberta a “l’ús potestatiu de l’accent diacrític en paraules homògrafes no recollides en la llista”. És a dir, que cadascú es podrà inventar accents diacrítics quan consideri que l'ambigüitat del context ho requereix, sense que el lector sàpiga quin dels dos o més mots d'igual grafia haurem decidit accentuar. Una disbauxa impròpia de qui té la funció de normativitzar una llengua i que sembla obeir més a la conducta de qui, naufragant entre pressions oposades, ha perdut criteri i autoritat. Per un costat decidim en un sentit per acontentar-ne aquest grupet i per l'altre relativitzem la decisió per justificar-nos davant dels altres.
A partir d’aquí enfocar el debat sense entendre el context i reduint-lo a una qüestió merament tècnica sobre la necessitat o no dels accents diacrítics a l’hora de desambiguar certes expressions, és no voler veure el caire profundament ideològic i polític que ha portat a l’IEC a impulsar aquestes modificacions. Sense la intencionalitat subjacent el debat passa per quelcom que no és.
Del paper del diari ARA, com a troià en el sí de l’independentisme destinat a moderar-ne els objectius i espanyolitzar-ne el context ja en parlaré en una altra ocasió, car els exemples són nombrosos. En aquest cas em limitaré a assenyalar que, com ja va fer amb l’altra polèmica sobre la normativa de la llengua fa un any i mig, el mitjà ha corregut a implementar un test gramatical perquè els lectors comprovin el seu domini dels accents diacrítics (abans ho havia fet amb els pronoms febles). La intencionalitat és tan evident com mesquina. Si el lector és incapaç de superar la prova deduirà que, efectivament, la llengua catalana és massa complexa i cal simplificar-la. És a dir, la persecució de la llengua, que és la font de les mancances de molts lectors que no vam poder estudiar en català, juntament amb les d’aquells que l’han après en un sistema d’immersió enormement precari i en un context social de deixadesa generalitzada de la llengua, també per part de mitjans com el mateix ARA, es fan servir per estigmatitzar la gramàtica catalana. Dit i fet, segons l’ARA si el meu català és defectuós no és pas per culpa de no haver-lo pogut aprendre de jove, o de no haver-me esforçat més després, o d’uns mitjans i un entorn que fan molt difícil no castellanitzar-lo, sinó que la culpa és de la mateixa llengua i de la seva gramàtica per ser excessivament complicades. Les mancances individuals i col·lectives de persecució i negligència aprofitades i projectades a favor d’una campanya de simplificació i castellanització exprés del català!
La vessant tècnica
No cal ser lingüista ni filòleg per adonar-se que en molts casos l’accent diacrític resulta innecessari, perquè el mateix context desfà l’ambigüitat. Això és tan clar que pretendre que cal ser un expert per entendre o pronunciar-se sobre aquest fet resulta tan absurd com prepotent, i només serveix per camuflar el caràcter ideològic dels que abanderen determinats canvis sota la disfressa d'un coneixement exclusiu i excloent, només a l'abast d'uns pocs amb dret a fer i desfer la llengua comuna a plaer.
El tema real no és aquest i es pot dividir en tres aspectes:
- una forma gràfica només és defensable quan resulta imprescindible?
- la supressió està justificada en aquest cas concret?
- La funció d’una llengua i de la seva gramàtica és exclusivament de caire instrumental al servei de la comunicació?
D’entrada diguem-ho clar. Si l’objectiu és simplificar i deixar només allò imprescindible, ja podem suprimir les ‘h’, les ‘l·l’, les ‘ç’, les ‘v’, l’apòstrof, la majoria d’accents de qualsevol tipus, la dièresi, les majúscules i, fins i tot, algunes vocals. Si escrivim (encara més si pronunciem) “ector, ja ba sent ora danar a cassar”, entendrem perfectament la frase. Encara més un cop ens acostumem a la grafia. Així doncs, sota l’argument de la prescindibilitat d’alguns signes fem el pas i suprimim qualsevol vestigi de cultura en la gramàtica?
Comentem els tres aspectes anteriors:
- Més enllà de la imprescriptibilitat i racionalitat gramatical, no és cert que el grafisme—l’escriptura–és també un reflex i informació sobre la procedència, context, història i tradició d’una llengua i dels seus mots? No és per això que el castellà, com el català, conserva les ‘h’ inicials? Quan es modifica la gramàtica s’ha de tenir consciència que s’està modificant quelcom més que un ús instrumental de la llengua i que es pot estar desvirtuant i fent desaparèixer història i tradició. És per això que, tot i que és indiscutible que les llengües s’han de poder anar revisant i actualitzant puntualment, els canvis grossos i dràstics no esdevinguts per cap evolució natural i progressiva del llenguatge haurien de ser producte d’un consens general molt ampli, perquè es modifiquen aspectes d’una història i una tradició comunes que van més enllà de l’àmbit tècnic i professional de la lingüística. És prou evident que manca molta sensibilitat quan l’IEC, o lingüistes com Pla Nualart, defensen segrestar el debat i el consens sobre les modificacions d’una llengua al gruix dels seus parlants i actuen amb prepotència alienant la llengua de tants usuaris que s’hi han de poder veure reflectits.
- Per tant, més enllà de la prescindibilitat de molts d’aquests accents, i deixant de banda la lletjor (la bellesa també és part d’una llengua per qui té sensibilitat per valorar-la) de poder veure escrit “la dona dona”, o “l’os de l’os”, és evident que tampoc era necessari imposar canvis tan dràstics sobre aspectes que no feien cap nosa, ajudaven en certs contextos i, sobretot, vinculaven la llengua amb una llarga tradició dels seus usuaris. És qui vol fer canvis qui ha de justificar-se, no pas els parlants que ja teníem una gramàtica que anava prou bé. Sense motius molt poderosos per fer aquestes supressions no queda més que preguntar-se si realment calia violentar la llengua i els parlants només per satisfer les exigències de caràcter purament ideològic d’un petit grup de professionals. Molt recomanable, en aquest sentit, l'escrit de Jordi Badia d'avui mateix: Diacrítics: calia? (carta oberta a la Secció Filològica).
- Finalment, però com a aspecte crucial, està la falsedat amb què sovint es vol fer creure que una llengua no és més que un instrument per a la comunicació que s’ha de valorar només en termes d’eficàcia i racionalitat, és a dir, a nivell tècnic. Una llengua és molt més que això. En el cas de la llengua catalana és el fonament d’allò que som com a poble i (també de pas) dels mals que hem hagut de patir. És aquest fet diferencial el que ha permès que encara avui ens resistim a confluir amb Espanya, és la llengua el subjecte de la majoria d’atacs des de fa segles i allò que encara ens dóna un sentit d’identitat diferent. Qualsevol llengua, catalana, castellana, francesa o anglesa, és un element clau de memòria col·lectiva i individual, de reconeixement, de pertinença, de matisos semàntics, d’expressivitat, de cultura , història i tradició. I és precisament això allò que es nega i compromet ideològicament quan es vol fer creure que un debat com aquest és de caràcter exclusivament tècnic, com quan es pretén instrumentalitzar i reduir la llengua a una mera funcionalitat que exclogui, amagui o ridiculitzi el gran cúmul de significats i d’història que representa més enllà de la seva funció de simple transmissió informativa.
Diguem-ho clar, la reducció de la llengua a una simple funció instrumental com a eina de comunicació és l’argument que empren partits i entitats catalanòfobes com el PP, C’s o SCC per justificar la minorització del català i la supremacia de la llengua més forta i de major abast, i per tant més útil, en aquesta funció merament comunicativa. En definitiva, si l’únic que importa és l’eficàcia, la racionalitat i la potencialitat comunicatives de la llengua, el pas lògic no seria suprimir els accents diacrítics, sinó suprimir la totalitat de la llengua catalana. De cop des de fora o gradualment des de dins, que sempre hi ha qui s’hi presta.
