Us reprodueixo l’article publicat al núm. 1410 del setmanari El Temps del 21 de juny de 2011
Sovint, els catalans ens lamentem de no tenir uns líders prou qualificats per guiar-nos enmig de les incerteses que, un suposat destí cruel i capriciós, sembla obstinat a obsequiar-nos. Tant és així que, en referència a algun dels episodis més tristos del nostre esdevenir històric, el mateix Ferran Soldevila ens ha definit com a “poble dissortat”. I, sens dubte, en ocasions, les nostres circumstàncies han estat certament dissortades. Afortunadament, però, l’assoliment de qualsevol objectiu no depèn pas exclusivament dels complements circumstancials entre els que es desenvolupa la nostra acció verbal, sinó també –i molt especialment– de la potència del subjecte. És a dir, fonamentalment, de la quantitat i de la qualitat de les persones que composen aquest subjecte. En altres paraules, de quantes persones estan disposades a maximitzar la seva preparació intel·lectual i el seu compromís emocional, tant individual com col·lectiu, a través d’un procés d’especialització cooperativa. Des d’aquesta perspectiva, per assolir l’alliberament nacional dels Països Catalans, és probable que ens convingui deixar de cercar vells models de lideratge individual i començar a construir noves formes de lideratge col·lectiu.
Potser, amb aquest objectiu, ens convé reinterpretar, en un sentit estrictament polític, el cant a l’amor lliure que trobem en l’Epipsychidion de Shelley: “Mai vaig sentir afecció per aquella gran secta / que doctrinalment afirma que cada un de nosaltres ha d’escollir, / entre tanta multitud, una sola amant o un sol amic, / tot deixant en l’oblit tots els altres, encara que siguin justos i savis”. I, si em permeteu parafrasejar –i gairebé reinterpretar– el poeta anglès, podríem afirmar que aquells que opten per lligar-se, dogmàticament, a un únic referent moral o intel·lectual “(…) caminen, amb passos cansats, per un camí gastat, com pobres esclaus, que viatgen cap a la seva llar, entre els morts, per l’àmplia carretera principal del món i comparteixen el viatge més llarg i més tenebrós, encadenats [en el millor dels casos] a un amic o, tal vegada, [encara pitjor] a un enemic gelós”.
Abusant un cop més de Shelley, a gairebé qualsevol líder solitari podríem vaticinar-li que: “Les teves passions et faran perdre el rumb / com, en el cel, la tempesta fa amb el corb; (…) Cada branca del teu niu / es podrirà i, sense el teu cau d’àguila, / despullat, patiràs escarni, / quan bufi el vent i caiguin les fulles”.
