En condicions normals, l’organisme que hauria de vetllar pel crèdit a les empreses catalanes hauria de ser l’Institut Català de Finances (l’ICF).
Però Catalunya no viu en condicions normals. Espanya sotmet a Catalunya a un espoli que el Cercle Català de Negocis xifra en 22.000 milions d’euros anyals. Aquesta xifra és prou significativa si es consulta el pressupost de la Generalitat del 2010, que és de 61.111 milions. (consultar http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres10/pdf/GUI_L_CAT.pdf):
L’ICF tenia un pressupost de 1.628 milions d’euros. Si d’aquesta xifra es descompten les despeses de funcionament, les d’amortitzacions de deute (públic o privat) i del pagament d’interessos, les de préstecs al sector públic i les de dipòsits i fiances, queda només un import de 560 milions d’euros per prestar al sector privat.
Si Espanya hagués optat realment per la fórmula de l’Estat de les Autonomies que tant predica, no existiria un Instituto de Crédito Oficial (ICO), perquè aquesta funció hauria estat traspassada. Però el procés descentralitzador engegat després del franquisme ha constituït una estafa pels catalans, on Espanya ha jugat a la puta i la ramoneta: “et cedeixo les setrilleres, però em reservo la sal, i a més no t’oblidis que l’oli només el puc carregar jo”. Espanya no posa cap trava a que la Generalitat constitueixi l’ICF, però recorda que disposa de l’ICO per posar en evidència qui realment té la capacitat d’influir en l’economia.
Segons consta en l’informe d’auditoria dels Comptes Anyals de l’ICO de l’any 2009 (http://www.ico.es/web/descargas/paginas/4855857_informe_auditoria_y_cuentas_anuales_AC.pdf), els pressupostNo mos de l’Estat espanyol fixaven un límit de 25.000 milions d’euros, i a principis de l’any 2010 es va aprovar una línia de crèdit addicional de 10.100 milions d’euros, anomenada “ICO-liquidez”.
Ras i curt: per cada milió que la Generalitat de Catalunya pot destinar a través de l’ICF, l’Estat espanyol en pot destinar 62,7 milions. La insuficiència de l’ICF fa que les empreses catalanes hagin de mirar cap a l’ICO.
Els fons ICO-liquidesa són un ajut a les empreses en forma de préstec a tornar en un període entre un o cinc anys, amb un any de carència, a uns tipus d’interès atractius i sense comissions. L’objectiu del govern espanyol era injectar diners a les pimes en un moment amb fortes restriccions per part de les entitats creditícies. Però, ai las!, a diferència de l’ICF, amb l’ICO no s’hi parla directament. El Ministeri espanyol no ha volgut crear estructures administratives, i cedeixen la gestió administrativa i el control del risc a les entitats financeres, que són les que contacten amb els destinataris dels fons.
En realitat, l’estalvi de costos de l’ICO acaba suposant un segrest total dels fons per part de les entitats financeres, que són plenament conscients que no hi ha cap organisme que sotmeti la seva gestió al control. Aquesta manca de control repercuteix de forma negativa en la política creditícia. El Govern espanyol es posa la medalla de l’ajuda a les empreses en un moment de restriccions creditícies, però la sinistra realitat és que les entitats financeres utilitzen aquests fons per altres finalitats.
Les pimes catalanes han observat com les entitats financeres els notificaven que els seus analistes de riscos no aprovaven les renovacions de pòlisses de circulant i les instaven a convertir-les en crèdits ICO liquidesa a un, tres o cinc anys. En altres casos, s’oferia la renovació però a uns preus caríssims, de manera que les pimes optaven per subscriure línies ICO amb millors preus.
Així, les pimes catalanes no han obtingut la liquidesa promesa, sinó que se’ls ha reestructurat el deute de curt a llarg termini, per finançar operacions de circulant, i amb un canvi de creditor. Per la seva banda, les entitats financeres han aconseguit reduir el seu risc, traslladant la responsabilitat del crèdit i el risc d’impagament cap a l’ICO, que acaba assumint el risc de les operacions; o dit d’altra manera, els bancs han sanejat part de les seves finances a costa dels pressupostos públics, amb la connivència del govern, que no ha mogut ni un sol dit per impedir-ho, i que a més els ha retribuït les comissions pertinents per aquestes operacions.
És una situació depriment, però prou instructiva. Catalunya té una dependència política, però sobretot té una dependència financera. És una dependència difícil de combatre, perquè no sabem ben bé qui hi ha al darrera. El govern espanyol (i l’oposició) estan sotmesos a les voluntats d’una classe financera que mou els fils de l’economia mundial, i en els quals la capacitat d’influència des de Catalunya és nula.
Catalunya no aconseguirà la seva independència política si no és capaç d’aconseguir la seva independència financera. Prou de viure de subvencions, ajudes o crèdits, perque aquests instruments ens converteixen en esclaus.
Autofinancem-nos!
