L’Honorable Español del Año 1984

Interessant el documental sobre l’español del año 1984 emès fa uns dies a TV3. Res millor que un panegíric publicitat a tort i a dret prèviament i a posteriori per comprovar com es pot convertir amb una facilitat prodigiosa un mediocre contrastat en tot un heroi. Ingredient bàsic: un poble idiotitzat fins al paroxisme. El terreny, doncs, ja estava perfectament abonat. Més de dues dècades repetint els mitjans fins a l’extenuació que “Jordi Pujol és un gran estadista, un referent, un líder a l’altura internacional, una bèstia de la política, un home que està fent  història”, van ser perfectes perquè el fracàs total —repeteixo: total— de la seva gestió real quedés eclipsat per aital rentat de cervell al populatxo català. I si a això sumem els anys transcorreguts des de l’excel·lència pujoliana sobre la memòria de peix de la gent, ja ni t’explico els efectes mitificadors del documental sobre un poble que, a més d’idiota rematat, pateix una inclinació irresistible cap al sentimentalisme babau, que de fet no és més que una forma més de les moltes que ofereix l’estupidesa. La més patètica que em ve al cap.
 
En el documental se’ns venia la batalleta personal de Pujol com a extensiva a d’altres patriotes, i tot per dissimular la hipocresia de la morbositat de la història del personatge a remitificar, després que el temps hagi per fi posat en evidència el seu fracàs. Pornografia pura ben documentada i disfressada de documental seriós de la BBC. Una pornografia val a dir que innecessària, perquè ni l’evidència dels fets no impedeix que, tractant-se d’aquest poble, el mite de Pujol no hagi caigut com es mereix del cavall, ni res no el farà caure.
 
Si el documental em va semblar interessant va ser per l’efecte esmentat que havia de produir en el poble i que resultava paradigmàtic del descarament amb què se l’entabana, tot plegat digne de l’estudi psicològic d’un ramat de xais. Sí, però l’interès també tenia a veure amb qüestions que anaven més enllà del personatge. M’escoltava des del sofà en Pujol i pensava mare meva els estralls irreparables que causa el catolicisme; mare meva l’automatisme que té aquest home parant una galta i després l’altra i després altre cop l’altra… Mare meva quina manera de confondre humiliació amb honor, deshonor amb honor; mare meva quina manera més fidel de representar el caràcter d’un poble; mare meva quina lògica més perfecta, quin llibre més ben obert del perquè de les coses en aquest desgraciat poble: mare meva no és estrany que aquest home continuï sent el reflex del poble que el votava, atès que és la viva imatge del seu tarannà insignificant, resignat, covard. Mare meva la certesa que tinc que, si als seus quasi 83 anys es tornés a presentar a les eleccions, arrasaria com si fos el retorn del messies, el salvador de la pàtria, una pàtria que no és més que la nació de mentida que es va inventar a còpia de repetir “som una nació”, i tot per no haver d’assumir el coratge imprescindible perquè el seu poble esdevingués justament una nació de veritat, és a dir: un país independent, un estat.
 
Comentant el documental amb un amic, opina que almenys a Pujol se li ha de reconèixer valentia pels fets del Palau i per les tortures que va rebre. Naturalment, no hi estic d’acord. Hi ha una doble confusió en aquestes conclusions.
 
En primer lloc, patriotisme folclòric singular a banda, Pujol no participa en els fets del Palau per valentia, sinó per una ingenuïtat cristiana que curiosament va continuar demostrant en els seus 23 anys com a president de la Generalitat. Només ha estat fins fa quatre dies que Pujol ha començat a entendre qui té al davant, l’enemic espanyol, i com les gasta. Allò que des que tinc ús de raó personalment ni m’ha passat pel cap que fos d’una altra manera, Pujol ha trigat tota una vida, i a sobre des d’una posició privilegiada, a adonar-se’n. Pujol és, doncs, un inútil integral. Per desgràcia no sóc jo qui el qualifica així, sinó la tossudesa dels fets. Si escolteu atentament el que diu Pujol al documental, hi ha detalls que són reveladors. L’home confessa que el juny del 1960 s’està a casa, confiat que no l’aniran a buscar per endur-se’l. Us sona d’alguna cosa, aquest capteniment ingenu? Us sona d'alguna cosa, aquest sorprenent desconeixement absolut de qui és i com les gasta el veí espanyol? Faig memòria: anys després Pujol s’estarà 23 anys confiant a canviar Espanya, confiant a encaixar-hi i sota la càndida premissa que l’enemic no és Espanya sinó el franquisme, i a sobre donant per fet a banda que el franquisme ja era cosa del passat.
 
En segon lloc, patir tortures no significa ser valent, sinó que t’han enxampat i et torturen, siguis covard o temerari. Punt final. Us asseguro que a mi, sent un covard integral com sóc, no m’haurien enxampat, però no pas per aquesta raó: no cal ser covard per no parar la galta perquè te l’hostiï l’enemic. Només cal veure la realitat de cara, només cal tenir seny, allò que Pujol no ha tingut mai i curiosament no s’ha cansat d’alliçonar-nos que cal tenir amb el seu infecte “ara no toca”, que es veu que als catalans, amb la condescendència pastanaga del submís, sempre ha fet molta gràcia, però que a mi sempre m’ha semblat una desgràcia. El seny de Pujol, pur reflex del seny del poble català, ens ha dut exactament on som.
 
I per acabar, el millor, i amb diferència, del documental: les omissions. Pujol, l’heroi torturat, en cap moment no fa ni el més lleu esment dels independentistes empresonats i torturats per l’Estat espanyol el 1992. Calla per solidaritat entre patriotes torturats per evitar recordar velles ferides? No sé, potser el silenci de Pujol es deu a la connivència galdosa que va mantenir amb el jutge Garzón i l’Estat espanyol abans i després que es produïssin aquests greus fets silenciats. Deu ser també una qüestió d’honor del Molt Honorable. Deu ser.
 
Ricard Biel